10 de des. 2008

Oxígen






Engalanat amb ploms, arrossegant somnis, caure amunt. La por al trampolí olímpic. No hi ha manera de calçar-se el vestit de submarinista, em dic. I si tingués el peix globus a mà no sé què -ni com- li diria. Potser el vestit de pues s’inflaria a punt per inocular el verí. Potser faria glup,glup,glup. Potser, tornar-se d’un groc temperamental... Que fàcil escapar en la confusió del mirall. Caure amunt. No entendre es.

2 comentaris:

Albert ha dit...

El meu post d'avui duia de títol provisional Oxígen i al primer esbós també parlava de caure amunt. Quines casualitats més sanes, veig que tots estem igual xD

ramon ha dit...

Doncs sí que és casualitat, sí. I estaré encantat de llegir l"'esbós" si al final el penges. És una bona manera d'anar-se passant l'oxigen.

Salut!