Resulta “curiós” el dvd del national geographic anomenat Cerebros Prodigiosos : Una jugadora d’escacs impressionant, un nano de sis anys que toca el piano amb autèntica mestria, un tal George Widener, que combina l’autisme amb un domini prodigiós pels números, als que considera els seus amics. En George pot endevinar el dia en que va caure qualsevol data del món mundial, per exemple, sense fer res, diu ell, la resposta està allà i prou, afegeix. Es parla de la tirania de l’hemisferi esquerre (el de la raó) i de com quan aquest deixa de dominar aflora el dret, que vindira a ser la part artística, la que flueix, el sentiment, el “no sé com coi posar-ho amb paraules tal qual”. També apareix un tal Aaron Snyder, un professor de Sydney trajat i amb gorra del revés, que preveu fer biseres pensants en un futur pròxim amb les que podrem ser ballarins, músics o pintors a la carta. Al marge que hi estigui d'acord o no, explico tot això perquè m’interessa un dels últims casos, el d’en Tommy Mchugh, un home corrent, un obrer fins fa cinc anys que, arran d’un vessament cerebral, es va convertir en un pintor extremadament impulsiu. El cervell vessant idees i emocions i amb unes inexplicables ganes de pintar-ho tot. Primer en poesia, després al terra i damunt les parets i després sobre la pròpia pintura. La dona el va abandonar, és clar. Ell, però, espera que la mort serà com un cervell surfejant l’univers, diu. Alice, la doctora que el segueix, familiaritzada amb el tema, transcriu un tros de la carta que li va enviar en Tommy. I aquí volia arribar:
[...]
No tengo barreras frente a mi a la hora de presentarme a la gente, y se que a ti te pasa lo mismo, Alice, lo veo en esta forma de escribir.
Iba a escribir una rima sobre un rollo de papel higiénico. Alice y yo juntos. Lo mejor es que escondan bolígrafos, pinturas, lápices de colores, papel, paredes vacías, piedras, madera, velas, plumas, huesos, arena, porqué el impulso creativo es com ser un heroinómano que recibe su dosis después de esperar seis horas bajo la lluvia. Yupii!! No digo yupii! por la heroína sino por el arte.
[...]
[...]
No tengo barreras frente a mi a la hora de presentarme a la gente, y se que a ti te pasa lo mismo, Alice, lo veo en esta forma de escribir.
Iba a escribir una rima sobre un rollo de papel higiénico. Alice y yo juntos. Lo mejor es que escondan bolígrafos, pinturas, lápices de colores, papel, paredes vacías, piedras, madera, velas, plumas, huesos, arena, porqué el impulso creativo es com ser un heroinómano que recibe su dosis después de esperar seis horas bajo la lluvia. Yupii!! No digo yupii! por la heroína sino por el arte.
[...]
2 comentaris:
Bona carta, ... A de ser increible trobar la forma d'expresió i buidar tot el que has acomulat en tants i tants anys, ... t'has de quedar com nou.
Increïble, si. I has vist el vídeo?
Crec que més que nou és un buidar-se per poder-se seguir omplint. I això és segurament lo més interessant de tot. Anar mudant d'obsessió.
(Recordes allò de l'A.V.B de que el desig és la droga més dura?)
1abraçada ignasi
Publica un comentari a l'entrada