Rapsode del camuflatge

Al final no ho he enviat, no, he acabat per treure els dits de l’enter en l’últim moment, com en una peli del James Bond. Cal saber esperar, m’he dit. Cal saber esperar, cal saber esperar, sí. Al llarg de tota una impaciència, sí, aquesta és la meva espera. Repartir poemets i poemots que són com engrunes de pa que els coloms picotegen cansadament. Tanta ànsia i després, en canvi, tanta vergonya, i sí però el moviment segueix, clar, així que esdevinc un rapsode del camuflatge, un doctorat en bones maneres, una espècie d’Albert Hofmann en sedar els sentiments, una mica més histèric, sí, però… he dit lo del moviment ja, oi? Doncs això, que no li he enviat el meu enèsim recull, retocs de retocs que encara ploren massa, penso, tan ofegat en el neguit negat. Podria demanar-li que em llegís i després agafaria el tren i quedaríem en algun bar de Girona call amunt o call avall, i jo escoltaria atent els seus comentaris i l’invitaria a totes les copes que calgués que per això estem, i segurament em diria que el que més li agrada és el que porta de títol Roda: Perfer/ camins/ per fer, i jo que li donaria la raó i acabaríem parlant pels descosits impunes i m’ensenyaria els seus últims poemes i al seu: al bell mig/ell, li desenvoluparia tota una teoria de com m'agrada i de perquè li escau un títol com Sublim, i compartiríem tot de secrets literaris i ja cap al tercer-quart gintònic brindaríem per tota la trempera genial li gratuïta que ofereix la vida, malgrat tot. O potser, senzillament es limitaria per no contestar i quan un dia ensopegués amb ell pel carrer li recordaria el seu ofici de poeta i que per tant ell m’ha d’entendre, a lo que em contestaria, probablement, que justament perquè és poeta no em vol entendre. I marxaria jo i mites amb la cua entre les cames com quan s’apaga el calentador durant la dutxa matinal, i llavors, rapsode del camuflatge, acabaria per buscar el contacte dels edificis i les pedres i els arbres, que aquests si que no protesten -que no poden vull dir-, o em compraria un gos, que pel cas és el mateix, un gos que cregui, que em cregui i se li pugui aplicar aquell fragment del poema d’en Ponsatí que diu: (si us plau) / estima’m/ (per força), i li recitaria amb ganes i energia i ell em contestaria amb un bup! de, perquè coi us entesteu en això de recitar més enllà del amics amics, i em diria allò del Martínez Marzo de que li recrimini a l’angúnia no saber perquè traint-me em salvo, o seria un bup! de passa’m ja el cony d’entrepà que t’estàs cruspint malparit! o simplement seria un bup! de bup!, però en qualsevol cas, ni he apretat l'enter ni vaig pel tercer-quart gintònic ni res d’això i de moment la meva ràpsode de camuflatge seguirà editant-se pels viaranys de l’impaciència. A dir veritat sempre queda l’esperança aquella perenne del què hagués pogut ser, l’esperança que espera que les identitats procurades en l’escriptura vagin més enllà de les ombres, l’esperança del que no s’arrisca i en el fons ja li va bé, una mica. L’esperança, però, que obliga a reprendre i reprendre l’assumpte en qüestió.