De nit tirant al dia

Tenir una meta, una casa, una bona dutxa esperant-te, per poder passar amb alegria entre les desferres que acostuma a acollir la via del tren i rodalies en aquest inmens mirall que resulta ser el paisatge, ja sigui a Sils, a Corint o a Uppsala. Avui, pluja fina però persistent, broma baixa que s’enfila i es confon en el gris industrial de les fàbriques, en els arbres, tan negres, tan corbs i tan esquelètics que ningú diria que bateguen. En els pals telefònics i els camps llaurats, en els bassals i el fangueig impertèrrits, calmats i en pau com una conjunció de paisatges sincronitzats alhora. En una estranya plentiud grisa, entotsolada.
M’agrada el tren –la gentada, menys-. El tren, la panoràmica que adquireix el paisatge mentre et bressola, tot fent camí, embestint com si fugís. I és com una afinitat de bombolles, de llars de foc i de palpa, a diferència, per exemple, de l’avió, per molt que diguin. No és que no m’agradi volar, és que em fa por pensar que puc morir. Aixo és tot.
Això i la repetició. Deixo el tren i surto a Pau Clarís. Mentre dubto si obrir el paraigües pel lleu xim-xim que degoteja a les ulleres, penso, malgrat l’obvietat, en quin gran invent que resulta ser el paraigües llarg i amb manec corbat, un bastó on recolzar-se i un toldo ambulant a on aixoplugar-se. Torno al metro pel llargúissim passadís blanc i dono un euro a un music que toca apasionadament, però alhora amb suavitat, la guitarra acústica i va repetint un estribillo del que només entenc: Kill! Una mica a l'Acústic dels Against Me!. Pujo al metro i miro per la finestra. Recordo la nit d’ahir de sopar fartanera de: calamars, cargols, embotits, gambes, patates d’olot, senglar, ànec, vi negre, la reposteria, cafès, recordo aguantar els gintònic com si fos un posa vassos i parlar de lo grans que ens fem i l’esplendor de temps passats per acabar tenyits de melancolia ofegada en el jazz de més gintònics o xampany blues segons el cas. Recordo el moment en que tothom desfila cap al seu cau respectiu i jo no tenir un llit on caure, recordo la pluja caient al riu i el vagar pels carrers per, finalment, acabar acollit a casa l’Edu.

Deixo el metro i enfilo cap a Santa Caterina. Arribo a casa, pujo les escales, tanco la porta, em despullo, encenc la dutxa i em deixo emportar pel plaer del baf i l’aigua calenta.