divendresperançaniversari

De vegades passa que tot està tan al seu lloc, -tant tant i no obstant tan calmat- que allò de si tot està bé o tot deixa d’estar malament deixa de tenir importància perquè no s’hi pensa, perquè viure resulta ser més que suficient. I és com un imaginar el pas de la partitura a la melodia, com un imaginar el cos omplint-se de llàgrimes amniòtiques i tot passa a ser casa perquè en vritat no hi han cases, perquè el camaleó desapareix enllà del mirall... És com flairar l’entorn, l’aroma, l’aire que avui és tan especial, tan diferent, tan tu…

Disfrutar dels colors abans que es solapin tots a la posta, la posta aquella que mira amb rialla descarnada, com dient: tot torna.