33 (Marc Romera)

I aleshores l’angúnia
ve dels somnis i va
com va,
s’endú la pedra
que ens penja del coll
arran de riu,
l’angúnia,
s’endú el paradís
de quan dormo que hi veig clar
i el tapís de la ràbia oberta
tancat a la gàbia inerta
de la son,
l’angúnia,
que surt i diu, d’una tirada:
―hauria volgut ser
i ara em dic, què!


MARC ROMERA, La pau del cranc