Poemets de dalt del tren

(I)
Al tren, asseguda davant meu,
hi ha una dona molt vella,
emblanquinada,
mirant per la finestra,
tan sola davant de tot
però tan serena, tranquila, entregada,
cordant-se la jaqueta amb tanta delicadesa.

Em faig càrrec de la grandesa humana.

(II)
Quan llegeixo però no hi sóc,
no pas gran cosa no,
només blancs i lletres amb formes oblidades.

La funda del coixí on clavar-hi els ulls.

(III)
El tren damunt
del pont antiquíssim. I
la por, fent via.

(IV)
Però jo també sóc jo
quan em sotmeto a l’altre.
Així,
no em cal fer res

i l’exili neix al despertador.

(V)
Li costa despertar-se
i quan si posa ja no es lleva.