La cadira de jose gonzalez

Les nou en punt. La gent que entra i ella que no arriba. Finalment sí, finalment entrem. El Palau a petar. Pugem escales amunt. Segon pis primera fila seients 25 i 27. Una sola guitarra enmig d’un lloc tan gran i la veu d'en Jose. Tanta gent i els cavalls alats i els mosaics verds grocs vermell blau violeta taronja i les tonalitats de fusta i els marbres les cortines el parquet l’orgue i les muses i també els mon-cheri de l'entrada. I molt bé tot. Ell, brodat. Els veins que parlen i riuen i fan toc toc amb el peu no tant. Llàstima de no haver agafat la càmera per aquella costum de no voler molestar o fer el primo i semblar un guiri bulímic d’imatges. Total, tot ple de flashos i jo que em quedo sense les postals coloristes que ofereix el Palau. També el focus que il·lumina en Jose talment com els barrets dels duendecillos del Liniers, i tot el fum que es veu i que a mi em sembla que sigui de tan pensar o fer música. Una músca ni trista ni alegre, com dir-ho?, una música com si entressis al bosc amb una càmera i ho anessis filmant: matolls rierols arbres rocs i algunes grutes també, una mica com aquell paratge frondós i màgic d’aquell finals d’estiu en que estavem envoltats d’arbres i roques que respiraven i ens vam asseure a un rocam del mig a contemplar el paisatge, una mica com a la fageda d’en jordà (com es deia, ignasi?) ...però ves, el concert s'acaba i la gent acaba entregada i demanant una i altra vegada bisos i bisos ovacionant i xisclant i cridant i dient-li guapo i ell així com si tot plegat no anés amb ell, amb ell i el percusionista cara suec per antonomasia i la noieta toca palmes i de peus gegants -o això és el que la miopia m’ha regalat- i al final, quan s’han alçat, ha resultat que la cadira era el de menys, una trista cadira d’oficina taronja, trista, trista però maca maca en el sentit que quan sense ningú a l’escenari les restes eren la guitarra damunt la cadira amb la sala encara fosca i els focus iluminant el bodegó en questió. Preciós. Acabo surfejant per Internet en busca de l’esmentada cadira però només hi trobo succedanis més o menys recordatoris. Llàstima de la càmera…