Parlem-ne (1ª part)

Tinc ganes de regalar en Dovlatov a E i M, com a mínim. I a Q, però Q ja s’el comprarà, de fet. Potser també l’M. La zona és un gran llibre. Què més dir? ...Dovlatov, un gra nen-avi, ... La seva actitud és tan… tan..., la seva manera de dir i no dir, la-complexitat-de-la-seva-senzillesa, la quotidianeitat esfereïdora però que alhora et fa sentir quelcom de romàntic… Les frases curtes i insubstituibles (m’atreveixo a dir que deu ser una bona traducció), aquest doble joc de l’abans i el després… Ara camp- ara estats units, ara editor ara coronel ara lector ara... S’intueix una ànima darrere de tot el pergamí de tinta i traducció, una ànima, mmmhhh... una ànima d’excés impassible i tendra i cruel i sol i absurd com un pinyol enmig de la nit, com un crit d’òliva, com la lluna, això, la lluna brillant darrera la boira, una boira i una lluna que només s’intueixien perquè a fora és de nit i fot un fred que glaça, això doncs, una ànima que no sabria com dir-ho –heus aquí la grandesa de llibre-, una ànima com ell molt bé sap, inexistent. Però una ànima, al capdavall, una ficció per nosaltres els vius que el llegim. París? Ah si, París. Recordo quan Q em deia, al veure el llibre, que era amb paios com jo que es devia de poder mantenir la petita editorial en questió. I que quants llibres en devia tenir i tot això. -Fan coses interessants, -em vaig limitar a contestar. De fet, tampoc no en tinc tants. Però millor recordo, va. Recordo llegir en Lluís Solà als racons de metro que trobava per allò de voler-me inspirar, recordo allò seu de “la fronda de l’instant/…” o allò altre de “un instant/ el gruix de la teva mà/ obstrueix/ el curs de la llum/ i et recorda/ la teva situació/ entre les coses” per posar-ne algun exemple, només. I provar-ho així a la seva manera damunt la llibreteta barata i lletja acabada de comprar, i així intentar polir i polir arbres i rius i pedres i llum i temps com ell, i suposo que misèries i grandeses personals intransferibles també. Polir però sense acabar d’arribar a l’abstracció. Penso en com m’equivoco en això del voler-ho fer com ell, penso també en la temptació d’equivocar-se, i en allò de que el foll que persevera en la seva follia esdevé savi, suposant que la paraula savi vulgui dir res. Penso en el poema (i valgui també per l’art) més com una conseqüència més que no pas com una fi. Per altra banda, l’oralitat és l’espurna i el silenci la metxa, si se li pot dir així. L’Explosió en aquest cas seria més aviat Implosió. I potser per això m’agrada gent com en Garriga i en Solà. A més, aquesta em sembla una bona excusa pels que la vida no té sentit i malgrat tot s’entesten apassionadament a disfrutar-la. I l’angoixa? L'angoixa, el meu poemari particular que la incertesa va esculpint cap a vés a saber on. No sé, jo ja m’entenc. Recordo, però. Recordo mal de peus de tan trepitjar asfalt entre Les Tulleries i el Louvre i la parada de Blanche, per dir només alguns llocs, recordo la mala lluna quan les petites petitíssimes coses no surtien com volia. Els camarers que no fan cas, el lloc que no trobem, que la vida no sigui tan fantàstica com sempre he volgut creure… Que importants que són les petites petitíssimes coses, però. Recordo quan em poso psicoanalític en plan "la vergonya que em fa la pròpia impaciència", per acte seguit fer-ho més poètic: "recordo que m’allunyo de mi per un pas de peatons com cal i m’oblido de la por que venç la por que aquesta vegada aniria favor meu, és a dir, allò que en Parrot canta admirablement bé: ja he trobat el valor: no em fa por ser covard". Però millor seguir amb els Recordo de carn i ossos. Recordo les seves carícies, l’agradable cinisme de Q, el saber estar de F. Recordo que cal tornar per poder recordar les coses com cal. Recordo en Dovlatov a l’avió i la ginebra i moltes altres coses, però la cosa s’allargaria més del compte i m’acaben de trucar, encara que això fos ahir i l’excusa d’avui sigui que toca anar a dinar. Podria continuar i penjar-ho més tard però llavors això ja seria un altre bloc d’un altre paio. Recordo que volia dir més coses i que per això estan les segones i terceres parts a lo prolongació de pròlegs. "Prolongació de pròlegs" podria ser un bon títol per algo que comencés així: Recordo l’escriptura, el fet d’escriure, com quan després de quilòmetres i quilòmetres a la carretera trobes una trista gasolinera i és com arribar a casa...