Wabi-sabi

`

...escriuré i escriuré com qui en renega

JOSEP DOMENECH PONSATÍ

`

I
Viure a la pell morta, viure de la pell morta
del cervell que va fent-se pelis d’amor
i herois i alguna de por també,
tot amb molt color, però,
amb molt de aaahhh ooohhh ufffffff…

i renunciar a l’instant perquè és inexplicable
perquè les barreres acoten i tranquilitzen i narcotitzen,
perquè l’instant, l’instant que sempre és allà, és clar,
l’instant, sempre, arreu, esperan-te, l’instant, fet de paciència…



II
Massa cobard/acomodat per averiguar què vull
contemplo l’horitzó estenent matrícules d’amor
com qui estén la roba o com qui s'esborra amb típex...
Tot plegat, una postal on la vida s’et menja.


III
Negat de desig, el desig
negant encara més,

ell, sempre més, ell
des-estimant amb angoixa.

La diferència és mera estètica
escapant cap enllà, obvietat enllà,
llençol als ulls enllà, excuses enllà.

Tot es crea i destrueix
per poder seguir transformant-se.


IV
(Contemplació del Mediterrani)

Veig el meu París en aquest mar…


V
(terminators)

Si la identitat és com un programa d’ordinador, em dic,
ja tardo a anar al MediaMarkt de torn a per l’ofertón,
em dic, però hi deu haver algo que se m’escapa, algun virus
o algo, perquè és a la Xatarra, entre tot d’ordinadors
destartalats, on em sento més a prop de casa.

VI
Saber-ho
i malgrat tot
o potser per això
envasar la carn al buit,
posar data de caducitat al temps.
I que les estovalles facin de cortines.

L’angoixa menja gana.

La gana ja no arriba
amb el menjar a taula.



VII
Quan el desig s’en va pel cap i no tens on caure. Quan llavors, has de preme’t amb força a la por i entren en escena els mites, els claus roents, els naufragis, passar-se d’orbita.
Quan ni tan sols la música, ni una agradable conversa, ni l’aroma de l’herba mullada…

`

`

VIII
Surto al carrer amb la cera
calenta encara posada.
La histèria enllustra sabates.
La represió tremola silencis.

La lluna plena engoleix...
De què serveix escriure si no sé viure,
–per més que no saber viure
serveixi per escriure–?

Voldria viure dins un poema d’en Brossa
d’aquells tan màgics, lúcids i juganers
o, si més no, en un d’aquells poemes
on tot està contingut en tot.
Esplemes i planetes.

I tu ...

`

IX
No m’agraden els poetes que van de poetes,
que l’esplendor de la ruïna es manifesti
a través de la solitud, que el sentit
estigui fet d’avorriment, que els poemes…