`
Potser el nostre coll pesa més que la deriva
però també és l’amarrador menys humà.
Cap mà té l’instint d’aferrar-se al seu coll
perquè és del món d’on tem caure.
També parlo de ports, com tots,
però les paraules es diuen i la ment es queda.
Visc amarrada en petxines
perquè les platges se m’esquerden.
Llenço al mar àncores de sorra.
No em deceben quan la corda s’em queda a les mans.
però també és l’amarrador menys humà.
Cap mà té l’instint d’aferrar-se al seu coll
perquè és del món d’on tem caure.
També parlo de ports, com tots,
però les paraules es diuen i la ment es queda.
Visc amarrada en petxines
perquè les platges se m’esquerden.
Llenço al mar àncores de sorra.
No em deceben quan la corda s’em queda a les mans.
(TERESA COLOM, On tot es vidre)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada