`
I aquesta sensació quan plou de voler sortir a fora i mullar-se i ballar pres d’una espècie de càntic espiritual i ancestral, i voler-ne més i fangar pel jardí del veí per acarar-se a l’olor dels arbres, al tacte de l’obra vista, i sentir que la pluja se t’encomana i et transforma en un riu de sensacions que voldria fondre’s en la boira que els primers raig de sol ja comencen a elevar. Sentir-se branca i arrel, flor i insecte, pedra i aigua, llamp i tro, sentir-se i sentir-se tan pastat per la passió que construir i construir l’alçada de l’abisme esdevingui un joc del que ve de gust saltar-hi. Passar a ser els àtoms i els espais buits de totes les coses, com dos cossos de cera fonent-se al copular.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada