Julien Sorel

Vet aquí doncs, el bell miracle de la nostra civilització!
De l’amor, n’heu fet un afer ordinari.
BARNAVE/ STENDHAL

Què quedarà de tot plegat? D’allò que vam voler però que no? De tot l’efecte papallona de tantes i tantes pedalades? Quins succedanis s’ens enganxaran encara del banc tacat pel pi ple de resina? Cabells de plata, ni tan sols cabells, tres cames, parkinson, problemes vasculars, ceguera? L’aiguabarreig de llum i pols des d’on veure passar les estacions? Visitar el cementiri i riure i plorar per tot? Per allò del no saber viure que anys enrere creies definitiu? El vellet entranyable i el vellet en descomposició vivint ja dins seu, ja totalment dins seu, amb els ulls seguint el treball subterrani de les passions, amb els ulls recordant l’heroi que perseguia berenars i escapades al bosc. I ella ja no hi és, i ja no queda ningú i l'amor es fon en silenci al llagrimal. Encara estima però l'atabala el Com, el Qui. Cap a mitja tarda, passaran uns nens amb bici i ni el miraran.