Neverland

Encara amb restes d’arròs negre entre les dents camino emocionat de llegir el poema Maria d’en Francesc Prat i recordar el traspàs encara proper de la iaia Pilar. Camí de la feina, escolto el soroll d’una bossa plena d’aire surfejant a la vorera, una mica com el vídeo casero de l’adolescent d’American Beauty (el veí, no el Kevin Spacey). Fa dies que el teclat s’em posa muntanya amunt. Per altra banda, no hi ha hagut sort amb el poemari presentat a Vallirana (poemari bastant irregular, tot sigui dit). Em ve al cap la frase aquella de ma mare i dels perdedors en general que diu que “no hi ha mal que per bé no vingui”. Encara no sé com acabaré avui. Espero que a Crítica II m’encomanin una mica d’amor per la Literatura. En cas contrari, em proposo sortir a les 9 de classe, alçar els ulls i girar la segona estrella a la dreta, volant cap a l’alba.