Cucanyes

Al mirall, hi veus una pinta llaurant una imatge que no et pertany, una imatge de cultura i fe, de por i sang ejaculant tinta, una imatge d’ancestres i pares parlant-te a cau d’orella, com l’ombra que permet la llum i la llum que permet l’ombra i tot això, hi veus les extremitats del cervell com hula hoops, col·ladors universals de polpa on llepar-se. I et dius entendre què es créixer, estar sol, matar el pare, follar amb la mare, arrencar-se els ulls i mirar amb el cor, i dius entendre que ets tot això, que estàs fet de foc i caverna, que la mirada es la pressó on evadir-se, l’espasa de He-man i el rei Artur, el mite que compartim tots com un globus de còmic gegant, el llegat de l’home construit amb esforç i demència i promeses i llengües i misèries i ruina i esperança i merda i intercanvi de somnis i picades d’ullet i mans amb vocació de sostenidor, i trampolins i ensopegades i descosits a les escales mecàniques... i et dius entendre que no és tan important el títol de la pel·lícula, et dius entendre fins i tot que potser no entens res, et dius que el què compte és que ets tot això i molt més, també la truita i la paella, l’ou i la gallina, l’excusa, l’etcetera, el camaleó que desapareix rere el mirall.