Que un escriptor sigui algú que amb uns mobles fa un arbre* està molt bé, però no resol l'oscil·lació final, la de l’arrel egocentrista, la de la branca que vol collir la fruita, la de “la fulla que no sap on caure”**, la del vernís que ja se n'havia fet a la idea, la del llamp que passa i traspassa l'endoll. Es podria arribar a dir que confirma el rellotge, es podrien arribar a dir moltes coses però el què compte és que “els rius no tornen mai enrere”***, que l’equilibri de contraris és un mite, que qui té boca s'equivoca, que la moneda és cara o creu. Que el què cal és triar (per alguns, la millor manera de guanyar-se la vida, per uns altres, la millor manera de perdre el temps).
Això ho he après del meu pare, que és fuster.
* Anne Sexton
** Francesc Garriga
*** Joan Brossa
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada