52 (Un diable al paradís)

`

M’està entusiasmant rememorar Henry Miller al llibre “El diablo anda suelto”, d’Erica Jong (editorial Alfaguara) -sobre Henry Miller-, que m'ha deixat en Boix. “Para que puedas encontrar tu propia voz”, diu Erica Jong que diu Lawrence Durrell “es preciso que sufras una crisis nerviosa”, o com afegeix més endavant la mateixa Erica Jong, “encontrar una voz significa densenrollar el hilo de Ariadna que nos guiará a través del caos”, lo qual em remet a aquell poema d’en Francesc Garriga que acaba en “potser és això la vida:/ la cua al cap del peix”.

Comunicació és follar –follar en sentit global, és clar-, no amb l’altre, sinó amb el somni. Ja ho deien Freud i companyia oi? Però, què és la Comunicació? -què és la Comunicació? li preguntava a la txell fa una estona -: Les converses ara-interpreto-aquest-personatge ara-interpreto-aquell-altre? Òbviament, no... Serien, més aviat, les del tipus: carícies sorpresa en una situació quotidiana qualsevol, aquella mirada mirada-poema mirada, la palpa –un innocent toc a l’esquena, a la cama...- a l’altre quan t’explica el què t’explica i tu només li vols/voldries/no saps com dir: mira que humans que sóm, i hem coincidit en el temps i tot això i a més ens estimem/odiem una mica, malgrat tot, i compartim la impotència, i això, ben mirat, ja és un petit miracle. En el seu “El diablo anda suelto” Jong afirma que “en el fondo de todo el odio no es otra cosa que pura necesidad”. L’amor ha de ser dual per força. Trobar a faltar permet seguir somiant...

`

(...em pregunto amb quin autor català es podria comparar Henry Miller... amb -salvant totes les distàncies- Miquel Bauçà potser?)
Penso en tots els espais blancs que la meva ignorància va deixant en aquestes línies i m’agrada pensar en l’arribada del lector per omplir-les i vessar-les i aprendre’n una mica si s’escau i anar sumant...

La creativiat és entusiasme, i em pregunto d’on em ve aquest entusiasme d’ara que m’ha encomanat aquest llibre que tot just començo. A la merda la forma, penso, és a dir, que vingui sola, per defecte, com a conseqüència d’alguna cosa. Prou intents-taüt-pedestal doncs, prou intel·lectualisme llepa culs. Potser és que m’ha recordat el motiu perquè vaig començar a escriure, el perquè em va entusiasmar l’escuma mental dels llibres de Henry Miller (i llavors també Kerouac i tota l’etcètera), desafiant, voluptuós, mentider i sincer, profeta perdut, sobretis a més no poder però –i potser per això- honest, inclassificable, maníac encantador, completament contradictori, convençut de que la contradicció és la què mou l’huracà, el convenciment en un mateix malgrat que aquest convenciment sigui vist per la raó com a equivocació: ben mirat, la contradicció és pels moralistes. D’aquest llibre m’agrada també que l’autora –i el mateix Miller- afirmin que el Colós de Marussi és un dels seus millors llibres, que s’oblidin una mica del rotllo Sexus i companyia i dels estèrils debats feminiestes i misògins. Visca els grecs, visca lo inútil i a la merda al món, és a dir, follem –en sentit particular, és clar- guapa? Visca la noia de "la caixa" que et fa passar abans i et fa bromes i t'explica que demà s'en va de vacances i torna tal dia,visca les camereres bones que et fan la mirada-cómeme mirada-poema d'abans, visca les camereres bones que perquè sí et posen la mà damunt l'espatlla quan venen a recollir i li dius que no volem res més, visca la comunicació palpable i de veres!, ...i que els de sempre no vinguin més amb els rotllos perversió i societat, amb l’estètica de la perversió i les conveniències i tot plegat. La societat, pero –no descobreixo les amèriques, precisament, és clar-, sempre serà hipòcrita, l’individu en societat sempre serà hipòcrita, la Comunicació és una altra cosa, però, la Comunicació s’assembla més a un espasme que perceps de manera indirecte, alguna cosa d’improvís, alguna cosa que es construeix un mateix a través d’algun altre estímul, diga-li sexe, poema o somni. La Comunicació és la mesura de l'impossible. Morir per un somni és una mort d’admirar, per més que el somni ens sembli estúpid, absurd o cursi... "Hauriem d'haver mort en l'últim somni", diu en Marc Masdeu...

Ara mateix, no bec cervesa sinó suc de civada de la bona. Penso en demà i em preocupa un assumpte de feina que s’ha de solventar i que és i no és culpa meva. Penso en si realment m’importa, en si es pensa amb el cap o amb la panxa o a veure què. Penso en diners, diners, diners, i a la merda els diners, i a la merda amb aquesta submissió misericordiosa i malaltissa que sents pels demés, en aquest servir perquè t’aplaudeixin. Que ningú més digui allò de “pobre ingenu, a la vida es necessiten diners, com ho faràs per tal i qual...?” L’error es una porta al coneixement, el coneixement un error cap a la diversió, només cal apretar les dents...

Que la vellesa sigui aquest punt del fibló on es concentra tota una vida, un forat del pany on encara poder-se embrutar, un el què diu Jong que diu Lawrence Durrell sobre la vellesa: “Bueno, se te caen las pelotas... no sabes hacia donde mirar. Te arrancan los ojos y no siempre te los vuelven a colocar en la misma posición. Pero, gracias a Dios, todavía puedo beber”. In good we trust, doncs.

Més tard -aquí- vindrà la mesura, el saber estar, la mediocritat i tot lo demés. Feia setmanes que un llibre no m’entusiasmava d’aquesta manera i ho celebro, i ho canto, encara que desafini una mica o del tot -Per això estem-. Visca doncs la “veu que busca una boca” d’en Lluís Solà o, a mode de resum, l’anomenada veu que diu Erica Jung que diu Henry Miller al començament del Tròpic de Càncer:

“No tengo, dinero, ni recursos ni esperanzas. Soy el hombre más feliz de la tierra. Hace un año, seis meses, creía que era un artista. Ya no lo creo, lo soy. Me he desprendido de toda la literatura que había en mi. Gràcias a dios ya no tengo que escribir más libros.
Entonces, ¿esto que és? Esto no es un libro. Es un libelo, una calumnia, una difamación. Esto no es un libro en el estricto sentido de la palabra. No, esto es un insulto prolongado, un escupitajo en la cara del Arte, una patada en el culo de Dios, del Hombre, del Destino, del Tiempo, del Amor, de la Belleza... Voy a cantar para ustedes, quizá desafine un poco, pero voy a cantar...”

[Continuarà]