Mastego un xiclet de pinyol de cirera i és com dir que hi ha Història, com dir que has entès un poema, que els límits son reals com jo mateix. A fora, uns animadors guitarregen cançons per a nens mentre els pares mantenen converses de grans. Penso en els pobres desgraciats que enganyen l’absurd amb odi i l'odi amb suficiència, tot el blablabla, penso en l’estupidesa com un cos que vesteix banderes, en que els rocs no són més que conglomerats de sorra, en que això no és Bauçà però que el podria estar copiant, talment un fax rebent una imatge important i detallada. Ara prendria un cafè o un cigarro o una xocolatina, com l’estudiant que s’inventa premis cada deu minuts per aconseguir acabar de llegir/calcular un paràgraf/problema infumable, ara m’agradaria que tombona i horitzó es donguessin la mà si no hi hagués el mar pel mig, ara però no vull parlar de la por. Fa calor si miro per la finestra. Decideixo mutar cap a la dutxa. Pensar en l’aire ofega.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada