`
21/07/09
Recrimina-li [a] l'angúnia
[...] no saber perquè traint-te et salves.
ISIDRE MARTINEZ MARZO
La màgia, per dir-ho així, es que siguis com siguis sempre podràs ser qui ets. A molts escriptors i d’altres s’els hi ha dit il·luminats, genis i etcètera (deixant de banda tota la tirallonga de farsants de pa sucat amb oli) no per aconseguir ser qui son –en definitiva, com ser jo si és no fent res?- sinó per l’aparent calma o llum -o esperança- que dóna saber que al capdavall es tracta d’això. Per tenir l’art de saber jugar amb la paradoxa, per treure una nova espurna del grinyolar constant de la maquinària de l’horitzó, per fer entrar la matèria dels somnis al joc -ben mirat, el miratge es més constant, més definitiu, que la màteria-. Jugar ens fa ser humans i “ser humans és tenir necessitats complicades”. El preu a pagar cadascú el sap -no serà "Saber" una forma d'oblit? I com dir tot allò que no es pot dir, tot allò que no es pot escriure, quan “tota paraula remet al seu silenci”?-. En literatura, el missatge sedimenta a la contenció del mur com un gravat, en tot allò que calla el silenci, un silenci que, al capdavall, no és silenci, sinó alguna altra cosa. El principi i el final i així ad infinitum per poder seguir jugant a escriure el que no es pot escriure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada