...el misterio que viaja con cada uno de nostoros VILA-MATAS
`
I la moral és l’ombra, i l’ombra el contorn del paisatge. Però no hi ha gelats d’ombra. I parís no s’acaba mai. Però parís, on és parís? on és avui? on? on? I del viatge, què en queda del viatge? l’arrosseguem, ens arrosseguem, on és l’armari? I la clau, la clau que algú va llençar al mar per assegurar-se de no trobar que no existia? És un pinzell? O l’amor, l’amore, ser l’amore d’algú i sentir-ho amb comptagotes. Com aquell que va i es lamenta en una platja tropical plena de noies disposades a tot, la culpa, la culpa que és sempre pròpia dels altres, blablabla de torn, la por a ferir i la por a ser ferit com una mateixa cosa, una causa, un efecte, el moviment ara aquí ara allà, la mesura de l’impossible, la confiança que no es guanya, que es deixa de tenir. La gravetat com a videoconsola, les beceroles cuinades a les compulsives, sal i pebre amb què amanir els descosits. I al congelador, les postres, l’oblit avui d’strachatela.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada