De l’aleteig en quedarà un sol cos entre tots dos fet de distància. A la desesperada, ella buscarà un altre cos còctel de colors i tu, mentrestant, escriuràs xorrades. Tot el que ella es gasti en condons, maquillatge i velades cares, tu t’ho gastaràs en segells de cartes que no arriben, la pantalla serà un no disponible perenne gegantí perenne. Serà un cosir el buit de les hores a l’estòmac, dissecar les papallones i estendre-les al menjador de casa. Mirar-les i arrencar-se els ulls. Arribar a sentir l’alleugiment del fred.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada