Fred de plàstic

Entrem al bar-restaurant del centre comercial amb l’“hola” de la porta de difícil i estúpida obertura i la família de torn sopant i regalimant globus, pintallavis i maquillatge, i l’ecs que plana arreu, també per les parets i els sostres i el paisatge –és el nostre Chernovil particular- Hilton i companyia i tot, fins i tot l’aire i les musaranyes, tot tan ben formigonat i ella que diu “mira la via del trenet aquest de joguina que maca que és” i cafè, pagar i cotxe amunt i termòmetre avall i avall i ella dormint i nosaltres comentant l’accident aquella vegada del Porsche que venia de cara quan va volar tres metres i va quedar just al seu costat cara avall i arribar a la festa i xumba-xumba i calor i fum i tothom que es coneix, les velles i joves glòries de la plana, i xumba-xumba “ei què tal” elevat a “la nit serà això a no sé que...” i vinga el beure i el fum i les carreres als lavabos, i vagar en flâneur i beure responsablement tot i que avui no toca conduïr, que la llei de murfy va com va, que avui ha estat un dia dur, dur en el sentit que no sabries explicar, lo de sempre, el “què” el “com” el “perquè”, la mare del sentit que et fa sentit, amb perdò per la fònetica fàcil, però el sentit, el sentit que és ombra i horitzó i en definitiva ancoratge 100000 volts de glaç rodant a tota pastilla, el sentit, la feina, la confiança, les il·lusions perdudes que potser no has tingut mai més enllà de la il·lusió de la il·lusió i de la promesa de papallona, aquella de quan vivies dins una caixa de sabates així amb bicicletes i nadals musicals i col·legi de pago, i xumba-xumba i mira aquella com balla i balla, serà l’alcuol, l’amor, la coca, la desesperació? I xumba-xumba piip-piiiip gts-gts-gts-gts piip-piiip-hit de michael jackson- gts-gts-gts- piip-piiip-piiip, i tot bé bé, “una ració”, que diuen, i carreres al wàter i la llengua dels que venen del wàter en mode loopings a cal drogalandia i llavors les llums que s'apugen i la música que s’abaixa amb allò de tanquem responsablement “en punt que els de l’ajuntament són uns mariques i els mossos ens la tenen jurada, els molt cabrons”, i així abrics adéu adeú i fins el cotxe pel pont romà fet de piedrecillas -que deia l’altre Ella de l'altre Ell-, i la meva cinta de k7 al cotxe i ells que no s’expliquen d’on he tret el “talent musical” per fer una barreja de cançons tan estranya, eclèctica, incomprensible i 100% arrítmica, -“hi ha molt de jo mateix-penso”- doncs això, que el termòmetre vinga a baixar i el play que s'enfila sonant en Sisa amb la seva “qualsevol nit pot sortir i el sol” i vinga cantarelles villancicos coros versionant violins i pianos i alibabàs i patufets i peterpans i guillem browns i guillem tells i emperatrius sisí i no no, i vinga passeu passeu total i llengües autopista i brindar picant de mans i el sol que surt, és clar, i jo que arribo a destí, agafo les claus que el meu pare ha amagat on ell i jo sabem i dormir foix encara amb la xumba-xumba al cap, i llavors dir-te que has d’escriure ja sigui per vici o per ganes o per la barreja de les dues a les que ja estàs acostumat, pensar en la nit de dimarts que es preveu memorable, melancòlica i profundament etílica i pensar en aquí, en la dosi pendent de Berlín i de “la miopia com a literatura” i Turner i Pitol i també Gombrowicz i allò de Wilde que “és de mediocres creure en un mateix” que em porta de polleguera perquè al meu entendre és veritat però llavors què et queda i en qualsevol cas el suposat no mediocre no deixaria de ser un pobre diable i en qualsevol cas dubto que una cosa així es pugui triar... i etcètera i també pensar en l’haver de començar els treballs de veritat i el conyàs de començar a estudiar de veritat i l’habilitat de l’excusa per trobar-se davant de la veritat, amb veritats del tipus “escriure per a no conèixer’s a un mateix” o “la boira de la mà que acull a l’ull” o “el despullat/ pensar per no sentir/ la pell a l’aire" i així, treient-te de pas versots que no saps com col·lar d'altra manera, pensar en el poema Visió “Aquest home que veieu, decrèpit,/ tactiurn, noctàmbul sota el sol/, sense esma per esperar miracles/ ni cap mirada d’amor que el cremi/ sol com un espectre entre la gent,/ vestit igual que demà i que ahir,/ aparentment frèvol, sense gana,/amb la set justa per no extingir-se,/ aquest home és capaç de gastar/ una setmana per una coma,/ una vida per un adjectiu/ que us retorni les ganes de viure” d’Amadeu Vidal i Bonafont, i pensar que aquí la resposta seria “poema pam!”, però cal seguir i repentinar tot repetint paraules mantra, mantra, mantra, mantra, mantra i vinga faltes d'ortografia i repeticions mantra, mantra, mantra, mantra, mantra, és a dir “decidir” escriure tot això perquè al capdavall si vas esperant el post aquell genial que voldries ja faria temps que hauries tancat la paradeta i mantra, mantra, mantra, mantra, mantra i, en definitiva, col·locar-se les ulleres noves de trinca, ulleres tapa dura que em permetran tenir una supervisió per una estona -fins que la mandra s’hi acabi acostumant-, i fins aquí.

Foto

`