Dolls

Ser dilluns i no poder més. De què serveix escriure? On és la corda? És com si el món no existís, com si a fora no hi hagués ningú. Escoltes sons que no signifiquen res, imatges que són com perdre’s pel túnel del terror. Voldria desaparèixer, voldria no ser ni un àtom, però no és tan fàcil desaparèixer. Tanmateix, vaig baixant de talla a ritme gairebé concentracionari. He somiat amb l’ideal de bellesa, sens dubte ho era. L’he estimat molt, però m’he llevat fet de carn i ossos, amb el rostre desencaixat, amb un caminar de cartró pedra. Fa dies que el cor em batega a l’estómac, no hi cap res més. Hi ha un punt en que la desesperació és una porta a la bogeria, una darrera escapatòria, Ulisses amb la corda al coll. Però la bogeria diu que no, que endavant. Jo li responc que em truqui, tu ja m’entens.

´