´
Pulvis es, et in pulverem reverteris
(ets pols, i a la pols tornaràs) +
I
L'estat del paisatge hivernal
resulta ser l'enèssim mirall del dia
que em fa sabedor del dolor
de saber-me viu, ben viu.
(La mort, la veus? és l'ombra
que et vol abraçar, la desferra
que et commou, el fondejar
de la màscara després que la carn
hagi estat infantada i pervertida).
Topall d'entranyes i esbarzers,
l'espai buit que resta és aire violat
i és aquest l'aire que respiro.
Dona de gel,
per què no et dessagnes en cada primavera?
`
´
II
Glateix, glateix l'alquímia de la ferida
mentre l'ànima en pena vagareja
per una secció perduda de galeries
d'una mina de carbó, fins a cert punt.
´
T'entranyo, t'entranyo fins al punt de
"té, ja no el vull". Ara és un fòssil
per les lleixes del record. Un epitafi
fet anell que diu: fes-te un compromís
amb el diamant del meu cor
´
(fins que la pols somrigui a la pols
i vingui, a cel obert, a recuperar-lo).
`
4 comentaris:
bona!
(la literatura és la cara bona de la degràcia, això ja ho sabem)
potser el millor poema teu que he llegit Ramon, i millor que molts d'altres.
ànims, show must go on.
Cendra i fòssils. Bona combinació.
estic d'acord amb aquest d'aquí dalt, és el millor poema teu que he llegit.
Visceral i cru, real.
mas
Publica un comentari a l'entrada