Els somnis són les cames

Tot per tu, presagi de, ni tan sols un mal poema, al final ja no saps que fer. I perquè coi tens l’escriptura sinó, penses? Així que vinga, tot per tu que la lluna es podreix per falta d’oxigen, tota la teoria aquella de la renovació d’aire necessària i la ventilació amb comportes obertes per entrar i sortir, i ho dius una vegada, dues vegades, quinze vegades, i els seus ullets et miren i tu ja no saps què, només que tu jugues al tot o res, que la merda s’ajunta amb la merda i tu ja en tens prou d’aquest color, d’aquesta llum, i et dius per dins que sinó avisa i baixo de parada abans d’hora, que no val la pena, home, que em mereixo alguna cosa millor, que la paradoxa aquella de la presdigitadora que li endevina el futur a l’altre dient-li que avui l’estafaran és una puta merda, que ets una marioneta d’algun joc estrany i crueltíssim (no saber-ho no modifica la veritat), que després de tota una piscina picornell de merda damunt teu, dins teu, arreu teu, i aconseguir no saps com alçar-te, pujar les escales, anar-te a rentar i posar-te guapo, és com si llavors va i t'escupissin a la cara. Doncs escolta, li dius, les coses clares i de veres joder, però llavors tot està clar i que sí, que sí, però que no sap com... com... com... com... com... doncs això. Llavors penses el putu eslògan de “fets, no paraules” i t’agafa un atac de pudor de tan topicazo evidentíssim com és. Penses en que potser el problema és que en el fons no hi han problemes, és a dir, és arribar al punt aquell de tenir-ho clar, d’estar disposat, de que sí que a totes que endavant hasta la muerte, que anys i panys i hipoteca i canalla i ronyons i ulls de la cara i el que faci falta, que llavors, llavors no, llavors ja no, llavors ja tot ha fet aigües i tu encara no has ni plogut. Però ho proves i proves, ets ultramegaromàntic, sí, però aprens a parlar la seva llengua, que vale, no és el mateix, que malgrat la llicenciatura no deixa de ser una mala traducció d’un gran poema, però diguem que tu per quedar no quedes. Llavors, segueixes pensant, que potser cal ser dues vies de tren en paral·lel i dir “mira com estem de junts”?, que potser és que cal sospitar de tot i tothom, és això, és aquesta la vida que ens espera? què tal una mica d’innocència, per variar? esperes, però llavors silenci, silenci, silenci, silenci, silenci que ho arrassa tot, tot, tot, tot, tot. O sinó, allò de les intuicions de presdigitadora. Vale, no és fàcil, vale, però cal intentar que la vida sigui almenys allò que voldriem, que sigui almenys com un bon post de l'Albert Forns, per exemple. Però el cel no cau en plan estel fugaç, el cel costa, el cel està més aviat a la sola de la sabata, i cal passejar-la i netejar-la i fer-la créixer i fins el cel, i ho dic, i ho dic i no em canso de dir-ho, cal entusiasme, e-n-t-u-s-i-a-s-m-e. Per exemple: avui et prepararia un soparet frugal a casa meva, carxofes i pollastre a la brasa, xiularia cançons per tu en veu baixa, et somriuria poemes a la nuca, amb un bon burdeus, o dos, i ens tapariem amb el nòrdic i nus improvitzariem neu als ulls de l’altre, brindariem amb els nostres cossos amarant-se i t’el beneiria de cap a peus amb l‘aigua sagrada de la meva saliva, i fins al cel. Amén, diria’m en silenci un per l’altre. Sí, vale, un dimecres, demà matinar, vale, però et llevaries als seu costat i li podries fer encara algunes carícies, un bon dia, un t’estimo, un esmorzar plegats potser, un avui cuinaré per tu però de veritat. Amén, diries. Amén sinó fos que ara hi ha això i un desinflar-se ppuuuuffff!!! del tipus dir-vos allò de “ens diem coses”, que ella torna a marxar rambles amunt i tu tornes a marxar rambles avall, amb les mans buides a la butxaca, escrutant el terra buscant alguna cosa i amb l’estómac prenyat d’angoixa.


PD: Potser primer, el primer dia de la primera vegada, hauria calgut una presentació del tipus:
Toc, toc. Hola? Toc, toc. Que no hi ha ningú? Toc, toc. Vale, potser m’he equivocat de porta.

´