Obro la finestra i un sol esparverant/espatarrant rebota contra el flanc blanc de les façanes dels meus ulls.Tallo la lluna en rodanxes per sucar amb la llet. Em fa mal la panxa, com gairebé cada matí. Em col·loco les pròtesis per sortir al carrer. La narració esdevé panxa amb panxa per cesària, porta amb porta per palanca, silenci de fred i aigua, de neu que en palpar el terra es desfà. Paisatge. Col·loco el paisatge d'avui divendres, paisatge "no pienses en el rojo", paisatge La mort a Venècia, paisatge "nos destrossàvem mútuament ses vides", paisatge marea de metro, paisatge horitzó de bassal. Divendres. Una dia més, un dia menys, la nostra més nostrada esquizofrènia.
´
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada