Orient express

´

La trama perfecta és l’amor
M. ROMERA

No hi ha fòrmula ni estil propi ni res de res, només allò de voler copiar una brutal mirada com qui vol comprar un objecte bonic per desaparèixe-hi. Parlàvem de que potser cada cosa necessita el seu propi estil però no passàvem de Picasso i Pessoa i que les possibilitats són mínimes mínimes, és clar. L’ofici cal i és just i necessari però així a pèl seria com conduir un avió amb simulador i saber que tu només voles per caiguda. L’estil propi sempre s’esdevé per defecte, tema de conversació pels altres, paracaigudes de l’aigua que es transforma en neu. Però és allò de que anem tan empaxats de bosc que la flor es penseix. Però un dia podaràs que no vegis, et dius, ja veuràs, una dia tot serà diferent et dius mentre als peus ja t’hi han crescut tres arbres nous. Saps que les coses importants estan a fora, que sense la desesperació això no tindria sentit, que potser no vols res d’això però fa tant de temps que ja ni t’en recordes, que sortim de casa per poder-hi entrar mentre anem deixant un rastre d'engrunes de pa, que en el fons el teu horitzó és una platja, allò de la-mar-i-el-cel de Rimbaud i de l’heràldica. Al seu dia hauries volgut que algun psicòleg et digués: el dia que trobis el teu estil deixaràs de venir-me a veure. I sense saber si això hauria estat bo o dolent, pensar que ara les coses han canviat, que portes i finestres i cames i sabates i timons i progressar adecuadament i tot tot tot tendeix a l’encapçalament. Que la Trama té nom i cognoms i dni. Que el Perfecte és, veler enllà, el goig de poder-ho anar intentant.

´

Aquí, la platja...

´