94

´

(Cèrvol)

La roca més temible, el desig blanc, blanc.
L'aigua que brolla de la sang.
Que la forma se m'empetiteixi, que el cos s'esclafi,
perquè tot sigui u: escòria, esquelets, tancats al puny.

Em beus com si descrostessis el color de l'ànima.
Em beus a galet, una mosqueta dins el fràgil vaixell.
Tinc el cap badat, sento com s'han format
les muntanyes, com han nascut les estrelles.

M'has tret el suport de la teva fosca, m'hi estic allí.
Veus, dins l'aire, dins teu, ara estàs fos i ets
meu. Les teulades daurades es corben sota nostre,

talment fulles de pagoda. En els enormes caramels verds
sóc jo, tot tendre i resistent. Et fico la boira al teu
alè, l'alè al cap diví dins el meu jardí, cèrvol.



TOMAZ SALAMUN
(Trad. Simona Skrabec)

(La breu edicions, -p el festival internaciona de poesia bcn 2010-)

´