Apunts VI

´

"... la palabra confiada a la búsqueda del poeta, ese lenguaje cuya fuerza es no ser y cuya gloria es evocar en su propia ausencia la ausencia de todo: lenguaje de lo irreal, ficticio y que nos entrega a la ficción, viene del silencio y regresa al silencio."

MAURICE BLANCHOT, El espacio literario

A mi tot això em sona a aigua, a l'aigua, que és com no dir res, vull dir que és ambiguïtat desplegant-se en la seva pròpia contradicció (no diuen que Blanchot deia que la literatura és llenguatge fet ambigüitat, i que la ambigüitat, clar, ja es respon a si mateixa?). Potser cal que així sigui perquè potser els camins dels somnis -a part de l'angúnia, que també- són inescrutables. Una mica com sentir ploure però només quan surts al balcó i entres en el camp de pluja i et mulles tot tu tot buscant els espais buits -i per tant, suposadaments secs- entre la pluja.

Resulta interessantíssim el tema de l'autonomia del llenguatge, la solitud essencial de l'obra i allò de que "la vida del arte es una muerte", però avui -i no vull semblar frívol- tot això em sona a gran palla circular que té tendència a ajustar-se al melic i a perforar-me l'estómac ja de per si de mantega.

De fet, jo només volia dir que m'he ennuegat amb una lletra (una sola lletra que la conté a tota ella i al gran llibre que no escriuré mai).

((Encara que, fet i fet, també hi ha allò altre de que quan la mesura resulta ser el fracàs no ens és permès ni fracasar. La òstia.))

´