La vegetació en una esquerda

´
Com cobrim la realitat amb el nostre llenguatge? Per Simmel hi ha una visió
indiscernible entre visió i sentit. Per Simmel la persona estimada no existia,
sinó tot un conjunt de metàfores que farien que ens enamoressim molt més
d'això que de la pròpia persona. Quan parlem de paisatge passa el mateix.
APUNTS DE CLASSE

Ens palpem. Tenim por de comprovar que ens acabem a les mans, que el desig s'acaba a les mans, que la por s'acaba a les mans, a la punta dels dits. Que més enllà la cosa vessa com aigua sense receptacle. Endins, la contenció fa horitzó fins el punt que et va tancant més i més en la teva cambra de cinc estrelles. Enfora, el volar i el rastre de fum que fa horitzó, el volar i volar sense compassió i al final el caure sense paracaigudes, perquè si alguna cosa hi ha, si alguna cosa tenim certa, són els finals. Ens palpem ara en el buit circumstancial rajant de tant filldeputisme, tenim el castell construït flotant i enlloc on amarrar-lo, tenim pintures i estucs italians preciosos que intentem fixar damunt la sorra de la platja, tenim un bomba atòmica que s'ha menjat el so i la llum i s'ho ha menjat tot, i ens sabem a través de l'ona expansiva del meta-càncer, l'autèntica ruïna d'avui. Hem arribat al punt que ser 'excepcional' és aconseguir ser algú corrent, normal, i amb un mínim d'humanitat, algú que se sap agenollar, que sap estimar, i que sap que al marge d'això poc més importa. Els ulls ja no són el reflex de res ni de ningú, les ànimes venen folrades per dins amb sosa càustica amb gust a maduixa, arreu les sutures i els descosits manufacturats amb somriures imbècils, camaleons de les mirades interessades i els fins que justifiquen els mitjans, xip contra xip, faldilla contra faldilla, misèria contra sublimitat, sublimitat contra misèria, anestèsia contra anestèsia, criatures amb punyal contra criatures amb retallada, pixar més lluny contra pixar encara més lluny, llavís-presó contra llàgrimes-bala, el metro amb terminators en lloc de persones i posant-se colònia amb flaire a humà, terror, terror, terror, la teva pròpia història com el teu Auswitsch particular (arbeit mach frei i sexe xemeneia enllà!), perseguint-te, callant-te. De tot això en queda una geisha de veritat al parc del fòrum vessant bellesa damunt l'atrocitat, bellesa transparent i blava i blanca i negre galta avall saliva endins (per cada llàgrima un nen a dins), bellesa que l'aparta -i de quina manera! - del brutal paisatge com un punyal obrint-li les entranyes buscant un últim cau on implossionar. I implossionar. I implossionar. I implossionar.

´