Woolf

´

-Clar que podries -et dius, i recordes la boleta de neu que llançaves al cim de la muntanya i com s'anava fent gran i gran i al final l'allau i vinga tots a córrer. Sempre podries dir un t'estimo i llestos, fotama-la, fotama-la, matxaca'm va, que et seguiré estimant, això ja no m'ho treu ningú, saps, eh, eh, em sents, em sents?!? Però cal dir-ho d'aquella manera tan, tan... tan perquè tot pugui ser, però ningú entén això que escrius encara que, al capdavall, no resulti tan incomprensible, escriure per despullar-se i acabar-s'hi amagant, no és tan complicat, és lo que tenen els cadàvers, penseu-hi bé, i el que compte no és el que un ha dit sinó el que un ha entès i, és clar, equivocar-se molt també. Per exemple, hauria de servir per poder explicar l'estat de les coses avui, ahir, demà. Aquell estat de cendra de camaleó davant d'un mirall. Però anem al que es pot explicar: matí de diumenge i asseure's a Santa Maria del Mar i escoltar el capellà citant a Dostoievski (germans karamazov, el camí amunt) i tornar-hi al cap d'uns dies amb la calma i asseure's i llegir-hi El carnisser del fred, molt adequat per cert, i pensar que caldria reaprofitar les esglésies, que la gent té una espatarrant necessitat de creure i jo, jo també clar, i jo, amb aquella olor a florit i a pedra gastada, amb la combinació de llum i boira, amb el rum-rum de veus que semblen que vinguin dels altíssims, jo ja en tinc prou amb tot això per tibar el fil de l'excusa que més em convé i convertir-la en una realitat cantant i sonant i trempada com tu i com jo. També la Odissea del Lluís Soler i mirar l'ombra dels xiprers al cel nocturn i pensar que s'assemblen molt als núvols, que potser en un passat molt remot eren descendents d'un mateix fum, "El misteri està el l'home!" crida en Soler i rere seu i a sobre sentir les cuques grillant espurnejant vida, i en Soler enfilant-se a les cadires (quin tros de veu!) i allà a la fila disset mirar el cel estrellat de lluna casi plena i pensar que les coses podrien ser, sí, les coses podrien ser si aquella postal pogués ser, si alçant el cap en comptes de Barcelona hi hagués Nauplio i nosaltres dos ens perdessim resseguint la costa amb una motxilla-cargol camí d'Epidauro i vinga a follar i follar per les cales desertes, i no tan desertes i beure i fumar-se un porret i tots dos nus i cara enlaire mirar encara més les estrelles i llavors encara un últim polvo i llavors ja morir-se, allò d'acabar en l'últim somni. Però llavors també algú que murmura... -De que serveix estimar si tot s'acaba?-sento al fons a l'esquerra, -De que serveix no matar els somnis i morir de gana i del na tirant pel fi de mes?- sento al fons a la dreta i, mentrestant, algú que ja no sé qui és es pregunta si no serà el camí el calçador de la hipocresia, la doble moral a la que tots juguem rebutjant-la al so del so i el ressò? No sé, divagar per escapar i construir-se un fortí on quedar-hi empressonat. O per exemple en Casasses, que n'agafes un poema i et dius "aquest tio m'està prenent el pèl", però llavors n'obres un altre i dius "collons, que bo", clar que també hi ha allò altre de "qui pot dir que ha entès un poema?". Però recapitulem, ara el que convé és sedar el cap de setmana amb concerts i escapades i piscina i beure sense set de matinada, i a l'herba de la piscina glopar i a la tovallola posar-se algo tipus "Miquel a l'accés 14" o alguna de Logh als auricolars i posar-se trist, ben trist, tristíssim, trist de començar a plorar per dins amb el delit aquell de la melancolia aquesta que et significa i llavors menjar-te un gelat i tacar el paper i esperar a que en sorti un poema del tipus "collons, que bo", i reconeixe't peix globus i parlar-te com un nen petit i dir-te que per més merda que hi hagi sempre quedarà la màgia ("la dòcil caligrafia dels estels") i que un arbre pot ser arbre en qualsevol lloc en qualsevol moment perquè el que compte no és l'arbre sinó les olors de l'arbre aquí i allà, encara que siguin envasades de perfumeria (abans que això, però, sempre hi ha el veï de tovallola tocacollons de torn que sortint de l'aigua va i et mulla el paper, el veí tocallons de torn que, llavors, per fer-se el simpàtic, va i et diu que la teva ombra té forma de destral). Perquè el que compte no és el que un ha dit sinó el que un ha entès. En fi.

´