Apunts VIII (de Gombrowicz estant)

´

Des que Plató va obrir la caixa (en veritat àmfora) de Pandora (i també la de l’excusa), les defenses a la poesia al llarg de la Història s'han succeït de manera nombrosíssima i variada.També al llibre (recull d’articles): Contra los poetas, de Witold Gombrowicz; un llibre (d'edicions Sequitur) que recull diferents articles seus on ataca la poesia, els poetes, fa algunes anotacions disperses però més o menys relacionades i on també s’hi publica algun article (en aquest cas de Czeslaw Milosz) en resposta als seus. Dic que el llibre de Gombrowicz és una defensa a la poesia perquè així m’ho sembla, una defensa que vol desmuntar-la a fi de reconstruir-la, una defensa –si voleu- més d’acord amb els seus temps, uns temps -ja sabeu- d'escissió plena entre l’home i el món (és a dir, entre l’home i l’Home) i avui dia encara no superada -o això diuen-. No vull pallejar massa ni que l’assumpte m’exploti a les mans però com que el trobo divertit, interessant i del què val la pena recalcar-ne alguns trets (especialment referits als de caràcter armamentístic), doncs allà anem.

Gombrowicz (a partir d’ara Gom) afirma que ataca “La poesía por la misma razón que ataco la Nación o ataco el mito de la Madurez: en nombre de la percepción inmediata de las cosas, en nombre de la espontánea humanidad. Ataco todas esas Formas que dejan de ser para el hombre cómodo abrigo y se convierten en rígido y pesado caparazón. Ataco todo aquello que, contra nosotros, crece por sí sólo, y para comprometernos”.

Vagi per davant que es deixa de banda si en Gom. es pren en serio les seves afirmacions o no, que es deixa de banda si juga o no juga a alguna estranya retòrica consistent en trepitjar implacablement amb la sola de la sabata per arribar-se a cordar els seus propis cordons. Deixant de banda tot això, un servidor es decanta a voler pensar que en general té raó si ve en particular la cosa ja justeja més. Quina novetat! pensareu els que l’heu llegit. El cas és que aquest llibre ha resultat ser una agradable sorpresa on –en principi-es diu el que es pensa tal com raja i amb un criteri de vegades potser discutible però amb una llibertat i un sentit comú ( i fins i tot humor) admirables que justament posa al criteri abans esmentat en crisi.

Però anem al tema: així per fer-ne cinc cèntims dir que critica la “poesia pura” per deixar de banda la vida i emmirallar-se només en les piràmides de versos que es van autoconstruint els poetes al llarg de la història, crítica els cenacles de palles a crèdit i l’actitud presumptament superior i esnob dels poetes que s’acaben convertint en esclaus de la forma, les suposicions i l’herència literària i en especialistes al servei d’una fi que genera progrés (i per tant una fi que ajuda a conformar Estat referit aquí en el sentit pejoratiu del terme) , critica que són esclaus dels propis versos, de la tradició i dels grans poetes i de l’endogàmia d’ells mateixos amb ells mateixos i que tot això els hi impedeixi expressar la seva pròpia veritat, una veritat de l’època però a la vegada personal i intransferible. No entraré a explicar si el mecanisme amb el que es contradiu és el que li acaba donant la raó o no ni a discutir qui té la raó i qui no (al final passa com sempre, que tothom té la seva i au, o metralletes o cap a casa); hi han mil teories mil vegades millor versades que les que jo podria improvisar, però allò interessant al meu entendre és posar de manifest el propi funcionament, (que no deixa de ser la Forma) una mica com quan explica que (a Ferdydurke) ell es limita a mostrar la impossibilitat del món en el que vivim però mai solucions, solucions per altra banda producte de la ingenuïtat, la prepotència o fins i tot la mala fe.

Seguim, amb alguns apunts interessants que fa, i als que caldria retornar tot sovint:
“Sino queremos que la cultura pierda toda su relación con el ser humano, deberíamos de vez en cuando interrumpir numerosos laboriosos ejercicios para averiguar si lo que producimos nos expresa o no”.
Total, el que diu és de sentit comú, oi? Es per això que dic que el que fa no és sinó una altra defensa a la poesia, potser mes ajustada als seus temps (aquí obro la porta a una opinió més saberuda). Ell n'és el creient més fervent, possiblement el prototip de revolucionari com cal, l'enèssim reconstructor de l'au fènix, però possiblement també li manca -típic- recordar més sovint la naturalesa humana, la seva tendència a l'error, els baixos fondos i a la carn en general. Això em recorda que probablement només algú que estigui fora -després d'haver dins, s'entén- de la societat la podrà descriure amb eficàcia.

Gom. critica la hipocresia que plana entre els poetes (que no és pas diferent a qualsevol altra):
“Entregado a su misión poética lanza exclamaciones, invectivas, se agita en el vació… pero lo peor es que no quiere reconocer ante los demás y ante sí mismo que su canto también lo aburre, lo molesta y lo cansa”.
També en critica la “ceguera voluntaria”, en el sentit de evitar premeditadament la realitat, fet que a mi em sembla d’allò més lloable, engrescador i refrescant. A mi em resulta obvi que la poesia és palla, però no qualsevol palla. Ben mirat, qualsevol sentit és palla, així la poesia reuneix prou factors com per ser considerada una grandíssima palla en el sentit que no te l’acabes per més que hi torni i hi tornis (ara en serio, l’acte de la palla hauria de ser digne d’una tesi doctoral –si és que ja no s’ha fet- en literatura, sociologia, antropologia, psicologia o on fos). Si l’artificiositat és quelcom intrínsicament humà, diu més endavant, perquè no la palla (digali art, altacocina, nusos de corbata, etc)? Es en aquest sentit que li trobo contradiccions en el sentit que canvia de pla o de nivell per tal de poder seguir discursant i acabar escombrant cap a casa. Ara clar, aquell que estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra, perquè, fet i fet, que és aquest esbós sinó una lleu aproximació a allò mateix que Gom. ja realitza? Però bé, el tema no va per aquí...

Seguim, diu: “La pregunta que hemos de plantear no es si determinado poema es bello, pero [debemos plantearnos] si es bello para el hombre, para un hombre como nosotros, imperfecto de carne y hueso.” Dona la sensació que per Gom. hi ha un tipus de poesia que val i un altre que no, amb lo que ja estem amb lo de sempre. Tu blau, jo groc, i trets i trets no fos cas que ens perdéssim al verd. A primer cop d’ull caldria estar d’acord amb ell, la poesia del costat de la vida, de l’home de veres, de la carn i os. Però perquè no hi pot haver-hi una poesia d’artifici de biblioteca, de babel amb fonament de piràmide, una poesia com la de Válery o Mallarmé que gairebé ningú entén i a la que gairebé tothom li avorreix profundament (es disfruta molt més llegint sobre Mallarmé que no pas al propi Mallarmé). Gom. també allunya els que li van amb l’excusa de que no en sap prou, que li falta coneixement, intuïció, sensibilitat, blablabla; la cosa sembla prou clara –o almenys així ho vull llegir- que no hauria d'anar en aquest sentit. En quan a un tipus concret de poesia, passa sovint que no saps si cal triar-ne una o una altra, el trobar lleu o el trobar clus, o si per contra cal deixar que cada idea i cada contingut s’expressi amb la seva pròpia forma. O calen, per contra, grups excloents, una direcció forçosament gregària i limitadora de cap on cal tirar en poesia (això si és que cal tirar cap alguna banda)? Passa sovint que per expressar un sentiment (idea, intuïció o el que sigui) cal un tipus de paraules i forma determinades, fins i tot no sempre per expressar una mateix sentiment (idea, intuïció o el que sigui) ens a sembla que cal utilitzar una mateixa forma, depèn una mica de la Lluna també (si tot això us sembla obvi o babós de mala mena em podeu tirar pedres, també eh).

Però seguim, diu: “…mi afirmación de que “nadie o casi nadie, ama los poemas” es cierta”. Totalment d’acord. Però al meu entendre traça una línia perillosa, del tipus “nadie o casi nadie ama a sus mujeres”. Vull dir que aquí lo interessant és explicar a que es refereix amb estimar. Perquè estimar pot ser interessar-se per algú a fi d’obtenir una fi més alta (ja sabeu, quants matrimonis, relacions, pactes, etcètera no flueixen estancats en aquest pantà?), estimar com a invent burgès que deia algú, o allò de que “més que estimar, ser estimat”, o senzillament que ningú estima la poesia però li permet un rèdit social, unes palles i una dosis d’ego que d’altra manera no trobaria. Al capdavall potser l’amor no s’allunya tant d’això. Es a dir, ningú estima la poesia en la mesura que ningú o gairebé ningú pot estimar realment més enllà de la creença que estima (com allò de l’horitzó: “que els somnis restin somnis./ sols tenim els somnis/ per amagar els fracassos”, que diu en Garriga). En fi, seguir més per aquí seria tibar massa de la branca...

I una mica més: “Veo multiplicarse entorno a mí fenómenos sin duda familiares pero que parecen estar envenenados por intenciones que me resultan molestas”. Aquí poc a dir; només a veure quan els idiotes altres, botiflers, plumeros cagamandurries i enganyacriades s’en van tots d’una vegada a fer sarau a una altra banda a fi que les revistes del cor de veritat els poguin sorprendre work in progress clic clic clic. Sí, aquí peco d’ingenu ho sé. Deixem-ho córrer...

Gom. proposa una “solució” per l’escissió moderna entre l’home i la realitat i per -segons ell- l'absurd intent de sortir d’un mateix: “La propensión a deshumanizarse (que yo mismo practico) debe necesariamente complementarse con su opuesta: el deseo de humanizarse, de lo contrario lo real se derrumba como un castillo de naipes…”. I referint-se a l’Estructuralisme, Marxismo, religió, i etcèteres, afegeix: “Sus fórmulas no saciaran a nadie. Vuestras construcciones, todos esos edificios que levantan permanecerán vacíos mientras no venga alguien a habitarlos”. Per mi té raó, sempre i quan no et vulguis doctorar en un análisis comparatiu entre Blanchot i Barthes i dedicar-te a la docència d’aquest tipus de tapissos gairebé tan complicats com el “vestit del rei”. En el cas de Gom. -i perdoneu-me la simplificació- cal pensar que algú estructuralista diria que peca de simplista, que algú marxista afirmaria que ell mateix és producte d’aquesta cosa que critica i que acaba per posant-lo en circulació, que algú religiós intentaria (poseu-hi el que volgueu, no se m’acut res). Personalment el que de veres m’ha interessat de l’última cita és que aquest edifici inevitable m’ha recordat, i molt, a l’edifici que troben els protagonistas de Laberinto de muerte, del Phillip K. Dick, un edifici mutable, imprevisible, perillós i psicokiller, un edifici que ningú sap del cert que és ni si tan sols existeix més enllà de la ment dels personatges Qui sap, potser fins i tot en podria treure un poemet (amb la qual cosa no sé si li donaria la raó o no al Gom.).

***

Cansa escriure així que acabo -però cansa encara més pensar que aquesta gent que venera a artistes passats ara reconeguts però que en el passat foren trepitjats i despreciats pel mateix tipus d’energumen, que aquesta gent que s’infla la boca amb els anomenats “artistes maleïts” i la petita tirallonga de precursors genials i folls no s’adonin que avui dia passa exactament el mateix, que estan fent exactament el mateix, i en fi, no sé, si deixem de banda la ingenuitat, a miopia i la mala fe deu ser que quan els nostres caparronets hi van la lògica implacable de la vida ja en torna deu vegades, com a mínim.

`