Que no t'enganyi el llenç, l'aparença de la sal, també hi ha ullastres, el far i el mar, però per explicar-ho millor dir que les tomaqueres creixen fermes, desordenades però fermes, però cansa aquest anar segregant secrets amb contagotes que ajuden a mantenir l'hort, potser sí, però l'hort també es cansa de tanta tomaquera i melonera i espàrrecs i cogombres, i sinó fixa't com ja està envaint la calçada de ca la mariona. Com dir lo de sempre sense que sembli lo de sempre? La incertesa de no saber si dir allò que toca, gintònic o allò de viure (i viure bé) de la decepció, la felicitat de la punta de la llengua o la malaguanyada menstruació de sempre, construir el castell i quedar-se tancat a dins, armadura de peste, secció Vivir d'un diari satíric o una Telenovela protagonitzada per Bob esponja i companyia. Les tomaqueres doncs, que no volen saber res de la set de la terra que s'esberla com qui resa implorant aigua, com l'estriper que a la barra maquillada i disfressada encandila el personal però que en canvi al metro no se la mira ningú. El pa de cada dia, pa amb tomàquet, variants de l'escriure per despullar-se per poder-se vestir. Diguin el que diguin aquí en el fons sóm tots anònims.
´
1 comentari:
He tornat d'Islàndia i les tomatigueres segueixen invadint la calçada..... sort que qui té l'hort ben proveït, amb poc pa va tip!
salutacions d'ultramar.
m
Publica un comentari a l'entrada