´
Buscava guanyar quatre peles però al final les peles també li eren igual. Deia que esperant l'ona perfecte que l'havia d'engolir havia après a nadar. En la seva persistència per l'art de l'ofec, braçava un horitzó de brànquia damunt de l'aigua. Deia que un poeta no és més que un far pels peixos, Jonàs i la Balena a l'aquari de Barcelona. Que si l'univers no fos infinit -que no ho és- seria com una habitació il·luminada amb una làmpara i que un poema s'hauria d'assemblar bastant a això. Deia plàncton i llavors, de tant lluny com era, va callar* per sempre.
´
*glopar
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada