Beach house

Una mica com un karma d'estar per casa, casa de platja a l'hivern, en sentit musical i figurat, que és una mica com allò de que “cal viure tantes vides com es pugui?", que sí, que no, que depèn, clar, que cal com a mínim, això sí, contextualitzar. Vull dir que després (i només després) d’haver arribat al límit (com tenir-ne la certesa?), i saber-se'l, aquí i allà, ara i després, tot esnobisme passa a ser cosa bona (entendre bo com a necessari). Es a dir: diumenge tranquil dels de sol, dormir, bon menjar, llegir i teclejar treballs que vénen de gust, Balzac, Zola i Rothko relligats amb l’argamassa de la Ruïna, la ruïna (disgregació, envàs, ferida, moda, etc) com a l'obra mestra de la modernitat, perquè el nostre temps és (amb permís de tots els post-, hiper- i co) algo així com la caducitat esdevinguda subjectivitat (a l'inrevés també valdria), la del món mercantil que embalsama mitjançant formes fetitxistes i al crit de llibertat i cafè per a tothom!, la mediocritat com a nou heroisme i allò de "com dir que el progrés no és el progrés?", tot defensat pels advocats de la teoria crítica de rigor fotuda amb calçador. Enganxar-se a les llistes musicals d’en Quimi, i llegir i llegir per després jugar amb l’atzar a través del col·lage (calçador II). Al tren, una dona que explica com la seva germana ricament casada amb un marxant d’art i escriptor Venecià s’ha passat un mes a Nova York, al tren, una dona que malgrat tot se sent feliç amb el que té, al tren, tancar els ulls i deixar que la llum entrant per la finestra es converteixi en formes i colors estranys a dins (ben mirat, hi poden haver colors estranys?), somiar i bavejar poemes que s'obliden pel deixar-se endur, deixar-se endur, pensar en la diferència entre pintors tàctils i il·lusoris i en com refutar les diferències entre pintura i escultura, pensar  (imaginar?) Londres, pensar (imaginar?) Pau Erra passejant amb barret de palla  esparracat i ben moreno per les costes del món intentant classificar les diferents sals existents i per existir a través de l'olfacte i, al tren, imaginar (pensar?) el forat de La defènse com un melic molt subtil, pensar en l’empremta digital en clau reescriptura Van gogh i Munch per, llavors, al tren, sotregada, despertar-se i gargotejar-ho tot a la llibreteta per algun dia poder-ho pintar o, almenys, deixar-ho escrit en algun lloc.