"En acabar l’home no deia res, només em mirava, però com em mirava, amb aquells ulls penetrants i vidriosos talment una teranyina oscilant entre les estrelles, em mirava com si digués: tot s’acaba però en canvi, has vist el blanc i el negre bategant en cada peça, en cada moviment, fent camí vers el seu propi sentit? Principi? Final? És el teatre el què compta, l’espectacle, fondre-s’hi i crepitar-hi i assegurar-se que es consumeixen els cadàvers del voltant. Salvar-se? De què? Llavors l'home va somriure, vam encaixar de mans i ens vam alçar per allunyar-nos del Washington Square Park, cadascú per allà on havia vingut."
(PAU ERRA, Casa per la teulada )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada