Avui a mig matí darrere el vidre
el cel resulta ser d’un blau
tant blau que no sé
on acaben i comencen
els meus ulls
de sobte, un núvol
trenca el cel i em dóna
la posició exacte
del meu lloc
(vaig) avançant amb el tren
darrere el vidre, amb sol d’hivern
desplegant-se damunt el paisatge
de polígons, descampats i turons,
intuïnt però aquella olor
de llar i llenya païda
a les xemeneies de les cases
i el sol escalfant la gebra
de camps i prats i,
darrere el vidre,
el tren segueix avançant
i avancant fins que,
ep!,
apareix la boira.
Arribo a casa.
(la boira fumejant del camps
com unint cel i terra
-com els Parlaments de Monet
o les revoltes de El Caire
amb els militars i el poble
a l'hora del res resant plegats,
o com si Van Morisson et cantés
el Brown eyed girl a cau d'orella-,
amb un punt de màgia
i decorat irreal,
la boira
que darrera el vidre
és abraçada blanca
i a fora et glaça l’ànima...
(i així,
en fi, anomenar
olors, colors i plors
per amasar-los tots a la formigonera
com si casa...
com si...
casa?
paraules, tot paraules
com matisos de llum enmig la boira...)).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada