Córrer, respirar i cascos, amb les estrelles, i mirar-les amb els avions passar i pampallugueix de fons de les torres Mapfre alçant-se per sobre les copes dels arbres llençol que semblen fonaments de núvols evocant fantasmes que fan patent el vent com qui no vol la cosa. També algo així com: la vida és congratulació però ho dissimulem extraordinàriament bé fins al fons fins a l’oblit de nosaltres. A casa, cafè de nit, estudiar per un exàmen que hauria de ser amb pinzells i les mussaranyes, que arriben puntuals com sempre en forma de tres pensaments, a saber: 1) les possibles aplicacions del vers de Miquel Àngel Riera “-Jo t’estim tant, que et pots morir quan vulguis”, 2) tot plegat, mirat a l’escala que es miri, com un receptacle on vessar-se, 3) la solitud del pròxim mes de març com la nova gasolina.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada