El grito es la pureza
E. SIMONS
El final és blanc. I llum, de mar, a l’illa, com una crosta, arrencant-se. També somriure d’onades, l’aire amb gust a llimona, la complexitat de l’escala repetint-se. Perquè l’equilibri no s’entén sense el desordre on tot retorna, com una gota caient dins la pupila, com un pou que relantitza el tacte del xoc fins la carícia o el gastat Canon in D major de Pachabel. Però l’equilibri no s’entén, estem vius. O morts, o potser només som mar. Llunyania de tots els blaus on la mirada es perd. On?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada