[...] malgrat tots els tòpics que acumula m’heu de creure quan us dic que no deixa de sorprendre’m la música, el què pot arribar a fer tocar palpar enrampar una sola cançó, ni tan sols una gran cançó però cançó al capdavall amb la que el seu dia vas omplir els buits que ofereix tota cançó amb fragments de la teva existència i que llavors, al tornar-la escoltar, es van desplegant altra vegada com si obrissis un botelleta de perfum, com ara que em ve de cop com una batzegada, com una olor de camp de nit païnt el sol, que em ve aquella vegada, ara farà uns quatre anys, finals de gener, que varem anar a Brusel·les amb una furgoneta Volkswagen Transporter. Varem sortir el vespre des de Girona i després de conduïr unes hores més frontera més carretera i manta ens varem aturar a dormir uns cent quilòmetres més enllà del pont de Millau. Concretament al pàrquing d’una estació de servei forrada de boira i amb tot el voltant nevat. No cal dir que fotia un fred que pelava. Només afegiré que un servidor va dormir dins un sac de plomes dels bons amb samarreta, dos jerseis, forro polar dels de tres capes i el cap ben tapat i encara a mitja nit em despertava de fred a les galtes. Quans ens varem llevar el baf que havien desprès els nostres cossos i alè al vidre de la furgoneta estava ben gelat. Ens tornàvem la conducció i a l’hora de dinar ja estàvem circumval·lant els interminables nusos d’asfalt i carrils que resulta ser els afores de París, per llavors fer una breu aturada, descansar la vista, pixar, menjar uns entrepans a peu de carretera i continuar. A mitja tarda començàvem a trobar camí de Lille les planúries gris-verd tan típicament belgues i a la tarda vespre entràvem a Brusel·les. Tot això no tindria massa interés si no fos que no deixa de sorpendre’m el què pot fer una trista i sola cançó. Perquè llavors de recollir el paquet vindria tot Brusel·les i Spa i carretera i carretera i planúries i més planúries belgues i Dinant, amb aquell cel estrellat palpitant d'alegria dins l'estómac amb nosaltres dalt d'aquell turó que coronava la ciutat fumant i bevent infusions sense colador abans que vingués el guàrdia de torn i ens fes marxar, i llavors l'endemà París ja de tornada i els camps elissis avall i amunt, i algun bar del barri llatí on tararejar l'Édith Piaff amb el camarer i llavors el metro estret i malparit i dormir als afores apretujats quatre a dins la furgo a reventar de maletes i cerveses i formatges pudents belgues camí a fer la última copa en algun club de jazz a prop de casa i amb olor a resclosit. Però com deia, tot això no tindria massa interés si no fos que no deixa de sorprendre’m el què pot arribar a fer tocar palpar enrampar una trista i sola cançó. Podeu fer la prova agafant els termes "banda sonora" i "puzzle vital" i posar-los a centrifugar i un cop estesos obtenir la clau sense pany de la vostra existència. Perquè tota la història dels meus viatges comença a partir d’una mateixa cançó que s'ha repetit en silenci al llarg d'almenys els últims quatre anys. Aquesta però, ja us ho podeu imaginar, és una altra història... [...]
(PAU ERRA, Casa per la teulada)
2 comentaris:
aquest viatge va deixar una banda sonora inpregnada a la pell, que encara sua al veure les estrelles, gracies per possar melodia als records
Sí, la gràcia d'en Pau és que és com si parlés des de nosaltres mateixos...
Publica un comentari a l'entrada