Apunts (d'en Masdeu estant)

Fa temps que voldria escriure sobre la poesia d’en Marc Masdeu però no m’atreveixo, així que avui tampoc ho faré. Parlaré més aviat del plaer de no poder-la catalogar, perqué si és veritat que tira bastant de la pulcritud esquelètica i estatuària de Francesc Garriga, de la rítmica compositiva i de contrast entre erudició i quotidianeitat de T.S. Eliot, també estilística, també del moment  aquell d’encesa de bellesa improvitzada i una mica naïf (lucidesa naïf) a lo Miquel Àngel Riera o la que també apareix, de vegades, en els mateixos Garriga i Eliot... perquè si és veritat que agombola la nafra mística que s’il·lumina sagnant en la carn de Thomas Bernhard i la d’Andreu Vidal i de tants altres que se m’escapen... si no fos deia, però millor deixem-ho... perquè si és veritat que d'altres vegades no cal que siguin referències literàries, sinó que a primera instància es pdoria dir que tendeix a gran pastís de merengue rebufat de lírica i imatgeria que moltes vegades sembla de pedra però que és senzillament perquè no s’entén a primer cop d’ull, quan el què denota en veritat és una sensibilitat desbordant, difícil de no vessar, de la qual per simplificar diré Níobe amb un raig de sol damunt, encara que també em valdrien d’altres noms com Èdip amb una cullera, Jonàs amb un tinter a la boca, o Zeus escrivint poemes després de fotre's el llamp pel cul (valgui l'apunt escatològic com a piropo), o també allò seu de “escric poesia perquè no puc callar i alhora no puc dir”, la gola com a frontissa, mirall de Narcís on les paraules acaben sobreeixint per defecte (perquè si és veritat que tira de tot això, tot "això" no és més que el carro on transportar tot de coses particulars i intransferibles, potser un doble del poeta conduïnt mentre el poeta de veritat roman ajagut tranquilament a la part de darrera, ajustant-se el coixí entre sotrac i sotrac . Però segueixo. I ara podria intentar estirar més el braç que la màniga i dir que també s’hi entreveu Ezra Pound pel tema del citacionisme i el plurilinguïsme i tot allò de la pràctica intertextual dels elements, però el cas és que no conec prou Pound (ni, de fet, Masdeu) per afirmar-ho. I és que, de fet, quan ho acoto a algun autor concret, sempre em remou la sensació de simplificar-ho massa. De vegades, sobretot en els seus poemes més llargs (em refereixo sobretot als de Els escalfadors i El carnisser del fred) hi ha un excés d’imatgeria que barreja imatges erudites i vulgars que fan  una primera impressió de grotesc, de fins i tot certa gratuïtat,  però en una lectura més fonda el què s’hi aprecia és un veu particularíssima que es manifesta a través d’una confluència de modes, vergonyes i excessos (poesia polifònica?) a mode de xoc, el xoc com a envàs que embolcalla i denota (i detona) la veu (altre vegada allò de la veu que no calla i alhora no pot dir). Perquè si segueixes rellegint, hi pots anar palpant més i més registres i al llibre-mirall veure-hi palès que cada dia sóm una persona diferent i que l'esletxa avança i que en Masdeu ja ha estat moltes persones. Hi trobem per exemple la veu mordaç encara en tensió per tot allò que calla, malgrat tot el què diu, combinada amb la veu càndida del nen, de princeses i castells i llunes prunes, i s’hi pot trobar un cony referit de tantíssimes maners diferents, tosques i belles, perquè un cony, encara que és un forat, és el punt d’un cim, el cim, on s’hi pot arribar des múltiples caminars. I un bon, el què sigui, en aquest cas poeta, no té un únic caminar. Tanmateix, el cabrón (ara és enveja sana pura i dura) esbossa molts caminars però aconsegueix traçar-los en un únic estil, amb un llenguatge impecable i escaient, irònic i incissiu, a les antípodes de l'autocomplaença, un estil que, és clar, és ampli i divers i on, si ens hi fixem una mica hi cabem tots. De vegades va bé llegir-lo amb calma, d’altres ràpid al metro, d’altres vegades redescobreixes poemes llegits després de fumar-te un porro al sofà. Poemes en 3D, escultòrics, en el sentit que són com un escultura que malgrat ser un tot sencer t'explica una cosa o una altra segons per quina cara t'hi aproximis. “Poemes que són com si els masteguessis” recordo que va dir no fa gaire en Garriga, tot presentant-li un llibre. Una poesia que posa nom a coses a les que encara no havies posat nom i llavors ja no te les pots treure pel cap, que et descobreix allò que t'estaves punt de dir, o de vegades fins i tot succeeix al revés, quan aconsegueixes sintetitzar una idea que et ballava feia molt de temps al cap i llavors la trobes allà, tan ben posada, tan ben escrita, gairebé sepulcral sinó fos que els versos d’en Masdeu estan massa vius per deixar-se enterrar perquè ja venen de dins, de terra, i el què necessiten són aire que els respiri per poder-se arbrar, el què passa és que sovint el terra és fràgil i acaba per engolir-te. Llavors, siguis qui siguis, quan algun dia treguis el cap per respirar, te’n recordaràs d’en Masdeu i amb un somriure d’assentiment comprendràs perquè val la pena escriure/llegir poesia.

***

Ara que ja hi estic emmerdat podria dir en plan més aviat repelent que amb El gos autodidacte obté poemes breus i contundents, cicatrius curtes i fondes, ben destilades, amb versos enginyosos i vessant mala llet, alguns absolutament memorables, i que també segrega erudició, malgrat que potser peca una mica massa de les ganes (tampoc és que això sigui algo dolent, però vaja...). Els escalfadors, el segon publicat, és el que sempre m’ha costat més d’entrar, potser pel rotllo poemes riu, amb l’avantatge però que fa anys que el tinc i encara el vaig disfrutant com l’alcuòlic que fa birres i de cop s’enrecorda que tenia una ampolla de jack daniels amagada a l’armari. És un llibre on diria que l’autor es vessa més, vull dir que el trobes més entre les síl·labes, a diferència del primer que dóna la sensació d’estar més polit i més ben vernissat. Ull però que tot això són comentaris superficials, ja he dit abans que no parlaria de la poesia d’en Masdeu. Les nanses, el tercer, l’entenc, a  nivell diguem-ne formal, una mica com una síntesi dels dos. Amb versos altra vegada absolutament brutals, i amb finals molt ben trenats, més en la línia de El gos autodidacte. L’últim, El carnisser del fred, a primer cop d’ull em va decepcionar una mica, trobava que el què guanyava d’honestedat, de sinceritat, ho perdia de mala llet, fent servir un to menys punyent. A dia d'avui crec  que és el llibre on es desplega una veu més íntima i personal, i per tant rica, abandonant més el citacionisme –al marge dels imprescindibles- i anant a buscar la llum on reflexar-se en afers més propers i íntims. Però això últim tampoc ho puc saber, potser ens pren el pèl, qui sap. Salingueregi o no, Bartlebiegi o no, se m’acut que potser per parlar de la seva poesia resulti un avantatge no conèixe’l. Però, ja ho he dit, no parlo ni parlaré de la poesia d’en Masdeu. Tota la resta és producte de la vostra imaginació. Perquè hi ha poesia de la que no se’n parla (diria que això l’autor ho sap molt bé), sinó que s’agafa i es llegeix i es rellegeix i llavors deixes que treballi a la selva del teu cap com un enamorament o una desgràcia, però en qualsevol cas com coses fondes, i és llavors que t’escrius anant de viatge o en bicicleta o en alguna conversa de bar o fent l’amor o també fins i tot damunt un quadern i/o les tecles de l’ordinador i, llavors, advé la recompensa de poder optar a un dels millors pensaments-sensacions-revelacions que es poden tenir i que de vegades permet la poesia de primera divisió, i és que potser la realitat ens va crear perquè la recreéssim a ella...