Barcelona-Vic

                             
I
Els llavis del món tenen el gust verd de la pluja
JOSEP MARIA SALA-VALLDAURA


Tot plegat ha estat un terrabastall
un vendaval un vinga
pluja, pluja i pluja
ventant els camps,
omplint la vall
i negant la òstia
on tronen les humitats de les parets
        
i de la mirada n’ha florit una catifa
on l’aigua passa o rebenta


i és llavors
que es fa de nit als llavis
i pel camí tot ple d’ortigues
vas veient, entre les males herbes,
llampeguejant
                    dels ulls les ombres
                                                 vers un exili de molsa...


 
 
II

El desert era punyent i bellíssim com el mar, sí
però collons com cremava...


les pedres, el laberint,
un excés de perspectiva del camí
on passegen les parelles de formigues
un diumenge tarda qualsevol


també la set
i saber-se la gota
que segueix excavant i excavant a Colorado...


    
III
tot i el vol del núvol llunyà,
infantem mots que esdevenen pedres
JOSEP MARIA SALA-VALLDAURA


Mans núvol, disfresses que ressonen
lapidàries com cementiris,
subtil fullatge de la boira
que tendeix a l’abraçada,
calant a l’arbre,
arrel de l’aire arbrant-se cames

ajudeu-me, cames
que em corco, ajudeu-me
que em faig malbé
en el silenci de l’univers
on quequeja l’home, l’enyor
que no vol caure en l’enyor
del pinyol que per por
del vent i a no tenir-ne
recorda el futur de dents
perdent-se als llavis.


Mentrestant,
                  el fruit es podreix a la branca...

     

IV
Mar endins,
                 sóc la por d’una gota de pluja.
JOSEP MARIA SALA-VALLDAURA



Heus aquí una cita
(es titula Autoretrat)
que parla de la grandesa
de sentir-se tot
de saber-se res


i de tu i de mi i com
de tot plegat en restarà el buit immens
                                                        d’haver estat* nosaltres

(*valgui també de ser)