el plor tranquil d’alguna cala mansa
F. GARRIGA
Escriure, escriure alguna cosa sobre què? escriure, escriure, alguna cosa deu passar, les parets blanques, per exemple, o la nit a la finestra reflectint el llum del menjador en forma de lluna. Escriure, escriure perquè sí i perquè no, obrir un llibre i saber-hi veure tan sols els espais en blanc. Escriure, escriure, fer zàping a la tele, la de dins i la de fora, res d’especial, lo de sempre, narcisos florint dels ulls. Escriure, escriure, tibar el nus i pensar en coses com que des del cel un llac sembla un forat, sentir-se l’onada que no s’acaba, el voler casar-se amb la platja i trobar-se amb un penya-segat en forma de pedestal, el llit com un glaçó, la corrent el caràcter penso, però el nus diu que fins aquí, que avui s'imagina llaç i que se’n va dormir, que ja m’ho faré. Escriure, escriure doncs, imaginar-se Keats amb setanta anys ballant el Riders on the storm en plena nit de bolets en algun desert d'Almería. Escriure, escriure, llegir el vers que continua a l’encapçalament: “clausura el temps al teu quadern d’onades”. Però escriure, escriure, teclejar l’spotify, obrir, obrir la música, construir un port com l'encapçalament o a l’horitzó com l’ombra que desapareix a l'abraçar-la. Però l’onada que torna i el tornaràs a tremolar i l’espant del saber-se autosuficient. Escriure, escriure, fum, fortor. Prou. Es crema la pizza al forn.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada