El camí era això

(Imatge: Katharina Fritsch)

 

Com pot transmetre tanta pau aquest color mareig? És per l’envàs? Per la llum aparentment indiferent del voltant? És que aquest blau cel és el color del forat i el gris la carn definitivament tornassolada? Seria tan fàcil parlar de la serp, de la gravetat, dels cucs, dels ennuegaments. Però la fascinació arriba als límits de la transparència. És com si entre el ronroneig general alguna cosa estigués a punt de cridar i de cop tot fos silenci, l'espai buit que queda entre el ventre i els aguts extrems d'Arvo Pärt, com si una bombolla de magma t'atrapés en l'ofec que t'ha de acabar per convertir en diamant. Com si el temps s’aturés i de cop visquessis en una altra vida amb personatges de cera. És sagnar blau, i rebobinar.