De vegades hi ha la pregunta aquella de fins a quin punt l’escriptura tendeix a l’autodestrucció de la mateixa manera que es gaudeix d’una tortuosa expedició al Nepal em format documental des del sofà de casa estant. A la ràdio sona una versió de festa major barata de Miquel a l’accés 14. I al sofà, pàgines com mantes. L’escriptura com a teràpia i pensar en que sobre això també hi ha per triar: que si "escriure no guareix", "escriure és la malaltia", que "potser sí que escriure ajuda...", l'escriptura com a sismògraf de l'ànima i etc. Pensar que si casa és una maleta aquesta ho dissimula molt bé, exili és enyor, i també allò del Céline de que "filosofar no és sinó una altra manera de tenir por". Potser fins hi tot es podria intercanviar "filosofar" per "sentimentalisme" -penso. Potser la tinta és la suor definitiva. Fer-se nit. I tornar a Céline i pensar en que titllar-lo de feixista és no entendre res de la naturalesa del món en general i d'un mateix en particular, i pensar que "conservador" no significa "PePero" sinó que més aviat tendeix a les magnífiques paraules (quan estan en bones mans) que destil·la Philip Larkin a l'entrevista d'aquí. De vegades però no acabo d’entendre què té a veure tot això amb la possible modificació del disc dur o, dit d’altra manera: no obtindré el groc de la collita però si almenys em pogués fer una coberta amb l'excés de blau…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada