Ni cas II

Caminant, de pressa, sempre de pressa, cap a l’estació d’autobusos, una mica com les paraules que es passen de frenada i ensopeguen amb l’ombra. Caminant de pressa, deia, em vénen al cap coses com “de blauturquesa histèria concavellant-se a les mans”. D’on coi em surt ara això, penso, que és com un pam! que ve de cop. Tot i que això no seria ben bé així... A veure, recapitulo: “De blauturquesa” ha de venir d’associar, sens dubte, el color de la portada -i lo de dins- de “Aprendizaje...” amb la noia fent ballet aquàtic, el mar que aquests dies he tingut tan a prop i també del vers de la Rothkovic “l’aigua blaupiscina em cobrirà fins al nas”, lo que em porta a la paraula histèria, (a la manera de la Rothkovic: en certa manera bonica, minimal i continguda). La “màgia” del “vers” però, penso, recau en la paraula “concavellar-se”, que seria la frontissa que articula l’acció (penso en la coma de Cortázar, “la coma, esa puerta giratoria”). Les mans en canvi resulten un final recurrent, un lloc comú al que retorno sovint pel fet de ser l’extrem dels nervis on descansen tantes coses, i el principi i final de tantes altres.

Les mans, el mar...

                              ...però és la paraula “concavellar-se” la que el fa fascinant. “Concavellar-se”, una paraula que no sé que vol dir, ni si tan sols existeix (ho comprovo al diccionari: no existeix), però que és frontissa igualment, la qual cosa fa que desplegui molt de “sentit” o, si es vol, ambigüitat (diuen que Blanchot deia que “la literatura és el llenguatge fet ambiguedad”, -i em començo a sentir repel·lent, així que paro de citar-). Una paraula-resum que parla des de, i per entendre’ns, l’Insconscient. I quan la desmunto, com si fos un lego a l’inrevés, em surt això: “Concavellar” com a fremir, però també com a “abellar”, que és rusc però també mel, que abellar dorm al costat d’abellir, i conques d’ull, “concavellar-se” també com a ball, un ball encadenant-se que es balla a si mateix d’una manera dolça i estranya, com una porta giratòria. I etcètera. I tot això, a on? Doncs a la vista, als ulls, però més enllà, a les conques. Perquè, no he dit però el blauturquesa si és mar també és ull, paisatge, el meu avui, ara. Probablement tronat. Tot i així, i al marge d’aquesta palla, sempre estarà per sobre de qualsevol aproximació crítica. Al marge d’aquesta palla, deia, “concavellar-se” adopta un ritme esmunyedís i serpentejant que manté i encadena certa estranyesa que és la que provoca l’espai en blanc (l'espai en blanc en majúscules, no el de -per exemple- l'esborrany de la declaració d'hisenda, s'entén) que cadascú haurà de pintar. Clar que tot això és discutible, diguem que depèn d'on cadascú clavi la tenda. 

Però parlava de “concavellar-se”, que li atorga un moviment al “vers” que fa que aquest funcioni com una equació o principi ja establert, amb constants i variables que algú haurà d’omplir però que, al capdavall, han d’acabar per donar un gràfic resultant similar, “assimptòtic” potser, potser tendint a campana de Gauss, o potser campana a seques, la qual cosa ja és molt. Perquè com que, és clar, no serà mai tot allò que voldries dir, totes i cadascuna de les coses que voldries que l’Altre palpés, s'ha de seguir intentant i la paraula frontissa ha de poder contenir i sedar aquests intents, braçar-los, moldejar-los, grinyolar-los, deixar-los entrar i sortir. Perquè encara que no sigui possible la comunicació diguem-ne "pura" almenys es pot intentar i intentar i intentar, perquè en tant que intent (una mica com un plànol de  muntatge d'ikea) esdevé un artefacte-marioneta amb propietats holístiques (d’aquí que la literatura esdevingui creadora de realitat al temps que la imagina). I bé, ara que arribo al final ja ho puc dir: es tracta d’un "vers" na fent, tirant a dolentet, oi?