Com descansar la vida que ens cau de madura?
MARC MASDEU
S’afaitava la novetat com qui viatja a les palpentes del mirall,
de la mateixa manera que l’angoixa fuig allò que sap
xiuxiuejant tot el silenci que és incapaç de suportar
allò era una selva a la llengua del seu somriure mec,
la seva festa major oscil·lant a la branca
de l’intacte fruit que put de madur
de l’intacte fruit que put de madur
pensava: la cendra és més fàcil de collir,
ningú la busca i me’n puc fer sabó
així anava impolut a l’entrevista
com el precepte va de sèrie
a les cegues agulles de la balança:
"quan no vols caldo tres tasses"
escrutava alguna cosa volent sortir de dins...
però només sabia mentir amb l’autoengany
que permet rendiblitzar el candor,
bescanviant la boca per unes mans
escrutava alguna cosa volent sortir enfora...
envejant els quatre pèls que li neixien feréstecs
de la mateixa manera que el cuc que,
esperant les ales, renega dels cent peus
que li serveixen per caminar
potser l’habitacle era la postal d’un cos que no li pertanyia,
la possibilitat de badar les restes a les mans d'un pianista
que naufraga a la patera No futur del punkie de torn
amb calefacció i sense sostre
amb calefacció i sense sostre
seguia sense saber perquè
l’intent es berenava la gana
com qui la veu passar
potser només (es) mirava...
De la mateixa manera, a cada pas enllà, el llast
a l’esquena li descansava als/els ulls.
No coneix el valor per provar de rendir-se.
MARC MASDEU
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada