16.
Un gest que creix sota la pell
de l'aigua sòlida del sant
sepulcre del desig, s'agita.
No hi ha dreceres a la mort
si no sabem sucar la sal
al te calent de la marea.
La por no allunyi l'obligat
pecaminós camí d'ofrenes
per arribar més tard al deure
de l'únic gest indefugible:
fer-se de son, dir adéu, somriure.
36.
Hi ha el solc bavejat del coixí
quan de les persianes ratlles
de llum que voregen la mandra
dibuixen pentagrames d'or
a la paret i el sostre. Pura
involució definitiva
de l'aigua, que no s'ha permès
morir en el motlle que has escrit
sobre el coixí. Ni interpretar-lo.
MARC ROMERA, L'aigua
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada