Esternoclidomastoïdal enllà

  En la zona mitja del múscul, es troba una zona 

en la qual convergeixen multitud de nervis, el punt de Erb...

 

Així com -per dir-ho d'alguna manera- la Història de l’Home comença

amb un home una dona un déu una serp i un paradís fet arbre,

amb el big bang coronat amb florits planetes com ulls i a les puntes de les pestanyes el seu científic raspall de dents corresponent,
amb dos monos picant pedra i contagiant-se amb l'espurna de la idea,

amb les coses que de fet hi són i prou,

així l’arbre com la serp intestinal ramificant-se,

l’arbre que es pregunta què seria del vent sense les fulles

i quan li parles de cames, et mira per sobre, et diu "ja vindràs" i et remet a l’adoració que rep del Sol regalant-li el seu panoràmic moviment d’ombra,

així

així l’Home (l’home i la dona i la resta) va ple

del buit d’aquest allunyar-se epitafi...

o anomena’l com vulguis, tan li fa

car tota distància és blava
car l'abraçada d'un lleu verdet acaba vencent el més gran marbre mortuori,

i tan li fa

si és executiu, pagès, ministre, arquitecte, estaquirot, administratiu o freelance,

si és poeta, puteta, princeseta, jubilat, vagabund, aturat,coacher, cuentista o plagiador o cool o remugant o escolar o gronxador o portàtil o peix gat estanteria quiròfan blablabla o tots els jo's haguts i per haver

o com vulguis anomenar; tan li fa, car la vida i la mort són tots dos en un de sol en moviment, cordam del què anar i venir –trenat i trem-

de la mort que em va colpir amb la seva ploma

i, tan li fa; anomenar és estar d’acord amb la invenció corresponent

com la que diu que ben mirat només hi han dos gèneres: 1) el dels fills de puta i 2) el dels No fills de puta,

o ben mirat, perquè de fet tan li fa; hi han dos gèneres que diuen que 1) aquell qui no sap res no dubta de res, i 2) aquell que hi veu sap que a l’altura suficient la nit és sempre nit i que no som sinó l’herba com fum d’alguna estranya terra encara molt càlida en suspensió, i així creure en La Nit perquè El Canvi –l’unic únic artista- no ens té en compte i, és clar, anar ben cardats costa més, tot i que

ben mirat, perquè de fet tan li fa, hi han dos gèneres 1) el que va d’artista, i 2) el que no va d’artista, però com que sempre guanya “el que va” ho deixarem en 3) els dos al podat brancam de Penone que es desperta al grop uterí de la fusta

el grop -el nu del nus- on l’any vinent hi seguirà creixent la llum

dels ulls i els fruits arbrant-se del melic i les àmniques orelles fabricant suro
i tots tots tots pel camí del mig que sempre és la tangent com el centre de tot

i ressonarà
(Erb on ets!? i tota la podridura es vinclarà a crits, a la paret mestre que sap l'ofici...) 
ressonarà en nosaltres

-car tant plens de cars anem-

l’envàs on s’acompleix el buit

amb la perspectiva aquella, ara parlo per ara i aquí, respirant a poc a poc, la perspectiva aquella que et situa a òrbita i no et deixa tornar, sinó és per dir: si no és per sempre, de què serveix?

El més difícil és ser algú corrent.