Abans que jo truqués per deixar entrar la carn,
colpejava amb mans líquides el ventre;
jo, que era sense forma, talment l’aigua
que el Jordà afaiçonava vora la meva llar,
era germà de la filla de Mnetha
i germana del verm que fa de pare.
Jo, que a la primavera i a l’estiu era sord,
que no sabia el nom del Sol ni el de la Lluna,
amb so apagat sentia en l’armadura de la meva carn,
encara tota fosa,
les estrelles de plom, el martell de la pluja
que, dalt la seva cúpula, manejava el meu pare.
Jo sabia el missatge de l’hivern:
pedregada bruzent i neu lleugera,
i el vent era el promès de la meva germana;
el vent saltava en mi i el rou, nat de l’infern;
temps de Pasqua Florida em lliscava a les venes;
coneixia, no-nat, la nit i el dia.
I abans de néixer encara, sabia el sofriment;
en el poltre dels somnis els meus ossos de lliri
es retorçaven, fent-se una xifra vivent,
i la carn s’encongia per travessar rengleres
de forques sobre el fetge i de bardisses
al cervell cargolat.
I prou la set sabia la meva gola, abans
que fossin pell i vena entorn del pou on formen
les paraules i l’aigua una mixtura
constant, fins que la sang es fa dolenta;
el meu cor ja sabia l’amor, la fam el ventre;
l’olor del verm al meu seient flairava.
I va llançar-me el Temps, criatura mortal,
per anar a la deriva o enfonsar-me
a les mars que coneixen la salada aventura
de marees que mai no tocaran la costa.
Jo, que era ric, vaig ser més ric encara
xuclant el cep dels dies.
Jo, nat de carn i d’esperit, no era
un esperit ni un home, sinó un esperit mortal.
La mort em va colpir amb la seva ploma.
I mortal era fins a aquell darrer,
llarg alè que duria al meu pare el missatge
del crist moribund.
Vosaltres, reverents davant l’altar i la creu,
tingueu-me en el record, compadiu Qui va prendre
els meus ossos i carn per armadura
i senyà el ventre de la meva mare.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada